El 25 novembre del 1956 Fidel Castro al costat d'altres 81 revolucionaris pujava a bord del iot Granma amb l'objectiu d'arribar a Cuba per alliberar-la de la dictadura de Fulgencio Batista. La gran majoria d'aquells homes pertanyien a l'anomenat "Movimiento 26 de julio", en record de la data de la seva primera ofensiva armada contra el règim, intentada i fracassada tres anys abans.

La ideologia d'aquells homes era diversa, però a tots els unia l'impuls democratitzador, antiimperialista i nacionalista. De fet, Castro havia constituït el primer grup d'insurgents des de les joventuts del nacionalista Partit Ortodox, del que n'era dirigent. Sembla probable que en el moment que aquells homes van posar un peu al vaixell, Castro fos ja un comunista o, almenys, un admirador de la revolució russa de Lenin.

Malgrat això, gairebé un any després, quan els revolucionaris es preparaven des de la Sierra Mestra per entrar en una guerra de guerrilles permanent fins a enderrocar Batista, Castro apareixia en una entrevista al New York Times al capdavant d'uns guerrillers descrits pel diari com "un grup revolucionari que s'autodenomina socialista. També tenien característiques nacionalistes, que generalment a Amèrica Llatina són sinònim d'antiianqui". L'autor de l'exclusiva, Herbert L. Matthews, encara anava més lluny en explicar el programa de la guerrilla, que considerava "vague i ple de generalitats", però que "comporta un nou ideal per una Cuba radical, democràtica i fins i tot anticomunista".

No és freqüent la imatge de Castro com un demòcrata nacionalista. Ho és, per descomptat, com a socialista, i també com antiimperialista, encara que, com va explicar Matthews, nacionalista i antiimperialista fossin gairebé sinònims. Però, enmig de la dècada dels 50, no pot resultar estranya la inspiració nacionalista de la revolució cubana. Un parell de mesos abans de l'expedició de Castro, el recentment elegit president egipci, Gamal Abdel Nasser, s'havia llançat a la nacionalització del canal de Suez, convertint-se en una de les figures del nacionalisme àrab més visibles a Occident. Aquest mateix any, a Algèria, el Front d'Alliberament Nacional aglutinava ja la major part de forces nacionalistes del país, en plena guerra d'independència contra França i després de la batalla d'Alger, que va tenir lloc al setembre.

Definir el nacionalisme no és fàcil. És un terme que abraça massa expressions i massa noms propis en una forquilla massa gran temporal i geogràficament. Aquesta és una de les causes per les quals, quan es pensa en el rosari de lluites per la democràcia i la independència que van esdevenir en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, poques vegades s'enquadren en el nacionalisme. Per a això s'usa la més específica etiqueta d'anticolonialisme.

Però aquesta no és l'única raó que els moviments d'alliberament no siguin vistos dins la variada tradició dels nacionalismes. En el context bipolar de la Guerra Freda, totes les expressions polítiques apareixen alineades en un dels dos bàndols en la lluita entre món capitalista, occidental, i el comunisme de l'òrbita russa. Qualsevol cosa que s'escapa d'aquí queda arraconada com una anotació al marge dels llibres d'història. Avui encara causa sorpresa explicar que una de les figures més icòniques del segle XX, Gandhi, no va ser res més que un nacionalista, si s'escau, d'inspiració anarquista.

Aquesta col·lecció de noms i fets històrics podria fer pensar que la reivindicació nacional a la meitat del segle va ser limitada als moviments anticolonialistes, de lluita contra la metròpoli. Però no seria exacte. Pocs dies després del viatge de Castro a bord del Granma, el líder nacionalista negre, Nelson Mandela, era detingut al costat de la cúpula del Congrés Nacional Africà. Mandela, que després miraria precisament cap a la revolució cubana per formar un braç armat insurgent, no lluitava contra una potència considerada estrangera, sinó contra un altre nacionalisme patri, l'afrikaaner que governava Sud-àfrica.

En plena ofensiva final castrista, mentre la Carta de Llibertat passa de mà en mà pels carrers de Sud-àfrica i el projecte panaràbic de la República Àrab Unida fa els seus primers passos, a Espanya naixerà la que es convertirà en principal organització antifranquista: la nacionalista ETA. L'organització basca, en un primer moment de tall polític i cultural, no trigaria a armar-se i introduir una perspectiva marxista a les seves idees nacionals. L'IRA, en plena fase de descomposició, abraçaria el marxisme poc després i provaria l'acció no violenta fins a l'escissió del final dels 60.

L'adopció del marxisme, o de teories més o menys socialistes, per la majoria dels moviments nacionals –anticolonials, o no exactament– marquen una tendència general. Fomentat per les joves classes intel·lectuals occidentals, el creixent Moviment de Països No Alineats i, en general, la influència de l'oposició a l'imperialisme que havia triomfat a l'Àfrica i Sud-amèrica en la dècada anterior, el socialisme va viure un autèntic revival polític que va impregnar els moviments que als 50 havien estat eminentment nacionalistes i democràtics.

Però cal destacar que el socialisme no en va ser l'única sortida. En el temps dels revolucionaris cubans, algerians o sud-africans, Malcom X es convertia en la figura més destacada de la Nació de l'Islam, fent servir una expressió religiosa com a element alliberador de la raça negra. El nacionalisme negre canviaria la història dels EUA en la dècada posterior, de vegades amb idees socialistes, de vegades anarquistes, i de vegades continuant amb la religiositat com a camp de batalla racial.

La llarga marxa per la conquesta de la democràcia al segle XX està plena d'aproximacions heterodoxes a idees que, majoritàriament, s'havien bastit en el segle anterior. No es pot entendre la conquesta de molts drets socials sense la lluita obrera d'inspiració marxista, mentre que molts dels drets individuals quedarien orfes si la tradició liberal fóra esborrada de la història. De la mateixa manera, oblidar que el nacionalisme ha estat un dels principals motors de la història de l'alliberament dels grups humans oprimits, juntament amb el feminisme, la lluita LGTBI o la llibertat religiosa, ens deixaria miops per entendre l'actual centralitat de la sobirania en la nova lluita per la democràcia del segle XXI.