Que la desigualtat que viuen les dones vers els homes sigui patent i irrefutable i la seva existència no generi controvèrsia no pot significar de cap manera que se l’accepti amb resignació, com un fet intrínsec a la nostra societat. La igualtat entre homes i dones és un dret fonamental i la seva defensa –que no s’ha de fer per contraposició amb res ni ningú-, s’ha de bastir des del compromís de tothom en pro dels drets d’ambdós gèneres a accedir al mercat laboral en igualtat d’oportunitats, mantenir-s’hi en igualtat de condicions i coresponsabilitzar-se per igual de les obligacions i càrregues familiars. O fem de la lluita per la igualtat una cosa de tots i totes o sempre serà una lluita, mai una realitat.

Per assolir la igualtat cal conscienciació política i social, però també convicció i, sobretot, determinació a l’hora d’adoptar mesures. Cal determinació per abordar una legislació que reverteixi les dades segons les quals un 97,1% de la població que treballa a temps parcial per tenir cura  de menors o dependents són dones; o que un 93,8% de les persones que estan en excedència per cuidar els fills també són dones. Cal determinació també per aprofitar tot el talent, perquè les dades també ens diuen que, del total de població que acaba estudis universitaris, un 60,53% són dones; i que també són dones el 54,47% dels estudiants que acaben la FP o cicles formatius de grau superior. I no queda aquí la cosa! De la població que ha obtingut premis fi d’estudis, el 56% són dones.

Les dades ens diuen que cal canviar aquest sistema insostenible que té el dubtós honor de permetre que la meitat de la població, preparada i capacitada, vegi com s’allunyen les seves oportunitats de desenvolupament professional i personal, pel fet de ser dona i estar “predeterminada” a dedicar-se bàsicament a la cura. Ens segueix essent vàlid, doncs, aquest model de societat? És aquest el model que escolliríem per la Catalunya-Estat de futur? Sens dubte la resposta ha de ser “no”. No, perquè un model que fomenta les desigualtats és insostenible i és obvi que la Catalunya Estat, s’ha de construir sobre la base de l’equitat entre homes i dones, en què s’assentin la resta d’estructures d’Estat que bastim.

Estem en un punt òptim com a nació, per a abordar una legislació que permeti l’accés al mercat laboral en igualtat d’oportunitats. Una legislació en què la igualtat salarial sigui possible perquè hàgim aconseguit compatibilitzar els temps laborals i els temps de cura familiar en coresponsabilitat entre ambdós gèneres. La coresponsabilitat ha de ser el model de conducta social, promoguda i acompanyada per uns poders públics facilitadors en bé de la productivitat, del creixement econòmic, de la família i d’un millor ús del temps d’oci.

Tenim l’oportunitat de construir una Catalunya en la qual l’èxit en la formació de les dones no acabi embarrancant en el món laboral, portant-nos a una ocupació femenina precària. Que no ens mantinguem, quasi en exclusiva, en la cura familiar, fent-nos vulnerables al dia de demà per unes pensions minses pels buits de cotització motivats per la norma no escrita, segons la qual, som les dones les que abandonem la feina per atendre pares i obviant la figura de l’altre progenitor en la criança dels fills.

Tenim l’oportunitat de construir veritables polítiques d’estat en matèria d’igualtat que passin per remoure rols i estereotips. Un nou estat on tothom, homes i dones, puguem assolir el nostre lloc fent valer mèrit i capacitat. Per garantir que puguem escollir el nostre recorregut vital, sense que res ni ningú ens imposi una discriminació de fet. Fem-ho possible!