Assisteixo astorada a la polèmica en xarxes sobre la barbàrie de Hamàs que ha desencadenat una reedició del conflicte etern a l'Orient Pròxim. Practicar qualsevol mena d'equidistància entre el terrorisme islamista i la política de defensa dels estats sols es pot sostenir en la visió naïf del món de qui encara es pregunta per què hi ha guerres i des de la talaia del confort occidental que permet l’anàlisi miop de relacions atàviques i solucions maldestres aplicades a civilitzacions llunyanes (o no tant).
Hamàs ha aconseguit el suport polític dels palestins de Gaza, i en aquesta mesura es pot dir o bé que una organització terrorista mata els propis i els altres amb la voluntat de generar terror o què l'estratègia política d'un partit consisteix a defensar els propis exterminant els altres, finalitat explícita del seu programa de govern. En qualsevol cas, malament, i són ells els que tenen la responsabilitat immediata de la massacre que esdevindrà sobre aquest martiritzat lloc del món, escenari a més, és clar, de molt diversos interessos geoestratègics i voluntats espúries de poder. Perquè per a una part important de l'Islam l'anihilació de l'infidel és tan present com en altres religions ho fou en el passat, el que ens diu que quelcom estrany ha succeït en el que va ser brillant bressol de ciència i pensament en l’edat mitjana que a partir d'un cert moment de la modernitat va començar a anar enrere fins a la misèria moral d'enguany. El silenci de la major part dels països àrabs de l'entorn davant la violència desfermada sobre civils innocentesa n'és bona mostra.
Hamàs, com ETA quan hi era, no té cap legitimitat per matar pel sol fet que la víctima no comparteixi la seva idea de món, i la qüestió és com qui pensa així ha aconseguit ser opció de govern en una part del territori palestí, molt més difícil d'entendre això que opcions demonitzades a casa nostra, com Vox o Aliança Catalana. De fet, aquestes capten més adeptes en sentir una part de la nostra esquerra posant un però a la condemna dels assassinats i segrestos de Hamàs. Perquè tot i que part de la societat israeliana pugui acusar Netanyahu de la massacre produïda en els territoris jueus que envolten la Franja de Gaza, el responsable de matar algú és qui mata. Governar malament no és matar i en aquest cas podem demanar als governants d'Israel que compleixin amb les normes internacionals de la guerra, però essent ben conscients de la impossibilitat d'un diàleg d'aquesta mena amb l'islamisme jihadista.
Ni ara ni en cap moment ningú pot matar en nom de Déu. La prova del cotó de tot plegat és aquesta: la imatge d'un fetus extret de la seva mare esquarterada i apunyalat per ser tan enemic de l'Islam com qualsevol soldat hebreu ja ens diu el pa que s'hi dona. Mentre aquí fem escarafalls pel petó de Luis Rubiales a Jennifer Hermoso enmig d'una celebració eufòrica, no tan lluny una noia era tractada com un forat en un tros de carn de vedella per a satisfacció sexual dels seus maltractadors musulmans, a la vegada justificats en les seves accions per les autores del "sols sí és sí", que així han fet jugar al seu país un trist paper en matèria de política exterior, ni que sigui sota el paraigua de l’humanitarisme en temps de guerra. Definitivament, hem perdut el nord i queda poca esperança de recuperar-lo.
La imatge
«Hamàs, com ETA quan hi era, no té cap legitimitat per matar pel sol fet que la víctima no comparteixi la seva idea de món»
Ara a portada

- Montserrat Nebrera
- Advocada i professora
18 d’octubre de 2023