La polarització existent en el si de l'independentisme es reprodueix sense fre davant de qualsevol esdeveniment que afecti la política catalana. També enfront cadascun dels possibles moviments que efectuï el govern espanyol. S'ha comprovat en el tema de la derogació del delicte de sedició, un avenç polític -tan matisat com es vulgui- en el marc del diàleg amb el govern espanyol. 

Junts i la CUP han sortit a l'atac contra la reforma del codi penal i, especialment, contra ERC. Aquest dilluns, Junts ha assegurat que aplaudir la modificació de la figura jurídica de la sedició suposa "aparcar" la independència. Des de Junts s'ha dit que la proposta de PSOE i Podem sembla que estigui redactada pel magistrat Manuel Marchena i que l'únic que pretén és extradir el president Puigdemont. 

Aquests dies, s'ha generat confusió sobre si el tipus penal de la sedició era simplement substituït per un nou delicte de desordres agreujats. Una versió que ha estat desmentida des de sectors acadèmics poc sospitosos, com Red Jurídica. De fet, la condemna per sedició contra els presos de l'1-O no incloïa la violència. I el nou subtipus de desordres agreujats requereix violència o intimidació, i es deroga el mateix subtipus agreujat quan hi ha ocultació del rostre o -molt important- quan els desordres es produeixen en el transcurs d'una manifestació o arran d'ella. 

Certament, caldrà estar amatents a la tramitació i al debat parlamentari de la reforma del codi. Tampoc no es poden generar expectatives falses ni donar el benefici del dubte al poder judicial espanyol. Però es fa feixuc contemplar com des dels mateixos sectors que menystenien una simple reforma de la sedició i exigien la seva derogació, ara rebutgin de ple la seva supressió i fins i tot es convoquin manifestacions de protesta.   

L'evolució de la política catalana des de l'inici de la taula de diàleg i la gestió que n'ha fet el sobiranisme fa gairebé impossible que es pugui celebrar cap victòria, fins i tot en els casos, si es vol escassos, en què aquesta es pugui produir. Una negociació en les actuals circumstàncies difícilment conclourà com voldria l'independentisme. La correlació de forces ara mateix és la que és. Però seria absurd rebaixar el regust del triomf quan s'assoleix -com en el cas de la sedició- un dels objectius que es buscaven.

El xoc d'estratègies entre una línia més pactista i una altra de més confrontacional no hauria de ser tan traumàtic si el sobiranisme visqués encara en companyia d'un dels ingredients que el van fer guanyador, en el sentit de donar-li el convenciment de ser millor. Aquest ingredient és la generositat dins del món independentista i ha de ser utilitzat amb intel·ligència per superar un dia l'enemic. Un enemic que, fort en la judicatura, està disposat a tot per convertir de nou en derrotes les poques victòries que obtenim.