Aquest cap de setmana hem tornat a ser testimonis d'un esdeveniment insòlit i injust que ha ocupat les portades de diaris i de diverses cadenes de televisió. Un individu de 13 anys ha sigut posat en llibertat després de perpetrar una presumpta agressió sexual a una adolescent de 15 anys a Tarragona. El motiu de la seva posada en llibertat: la seva inimputabilitat perquè no tenia com a mínim 14 anys.

Davant la magnitud d'aquests fets, es reobre novament un debat que ha passat desapercebut durant anys. És lògic que un subjecte pugui quedar impune dels seus actes per raó de la seva edat? Hi ha quelcom que justifiqui aquesta norma?

En primer lloc hem de puntualitzar que la inimputabilitat consisteix en l’atenuació de les conseqüències jurídiques a determinats individus que, a conseqüència d’una anul·lació de les seves capacitats intel·lecte volitives i cognitives, actuen conduïts per una voluntat irreal o modificada.

Per exemple, aquelles persones que pateixen alguna malaltia mental que els anul·la completament la seva capacitat decisòria o diferenciadora entre el bé i el mal, poden ser beneficiàries d’una eximent completa que els evitaria l'ingrés a presó. Ara bé, en aquest supòsit el nostre dret penal contempla la possibilitat d'aplicar-los una mesura de seguretat tendent no només a preservar l’ordre i el benestar públic sinó també la integritat del mateix subjecte actiu del delicte.

En un altre escenari trobem el criteri de la semiimputabilitat. És a dir, individus que cometen un acte penalment reprotxable a conseqüència d'una afectació –que no anul·lació– de les seves capacitats en estar sota els efectes de l’alcohol, substàncies estupefaents o trastorns de personalitat, podent veure atenuada la pena que els hagués correspost en cas d'haver comès l'il·lícit penal en plenes condicions.

I tot això ho dic perquè és important que la gent sàpiga que el nostre dret penal no és estanc ni genèric. Més aviat tot el contrari, contempla una sèrie de circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal del subjecte actiu del delicte per intentar ajustar el component repressiu a les característiques personals de l’agressor en el moment de la comissió dels fets.

Ara bé, no pot obviar-se que sota el paraigua del dret penal (o ius puniendi) també hi ha un component preventiu. I és que hem de recordar que l'Estat és garant del bé comú i, en conseqüència, ha de preservar-lo i defensar-lo fins a les últimes conseqüències.

Això no obstant, ens trobem davant d'una situació insòlita com és la impunitat dels menors de 14 anys en la comissió dels seus actes. I em permetran que entoni una veu crítica sobre aquest pressupost en la mesura que manca de tota lògica jurídica que un subjecte penalment responsable quedi indemne per raó de la seva edat. Com ja hem dit, el nostre dret penal (també el de menors) garanteix l'adequació de la pena a les circumstàncies concurrents al cas concret.

He denunciat en múltiples ocasions el perill que suposa una normativa d'aquest calibre. I és que no pot quedar en l'oblit de la ciutadania el mestre que va ser assassinat per un alumne de 13 anys l'abril de 2015 a l'Institut Joan Fuster de Barcelona. En aquell escenari, l'actor material dels fets –que va fer servir una ballesta per segar la vida del professor– va quedar impune i sense cap antecedent penal a conseqüència de la seva edat.

Això és inacceptable. I ho és perquè d’igual manera que abans assenyalava la flexibilitat del dret penal a l'hora de la determinació de la pena, en aquest cas ens trobem davant d'un immobilisme absolut que conclou de forma genèrica que els menors de 14 anys no són capaços de conèixer l'abast dels seus actes. En conseqüència els allibera de tota responsabilitat amb independència de les circumstàncies concurrents.

Malauradament, torna a obrir-se un debat al voltant d’aquest tema després de la comissió material d'un nou delicte per un subjecte inimputable. I és que els Mossos d'Esquadra de Tarragona es van veure obligats a posar en llibertat al menor perquè la seva detenció no s'emparava en cap normativa.

La delinqüència és un factor social que no pot erradicar-se. Ara bé, el dret penal té per objecte, a més de castigar els fets comesos, preveure i conscienciar la gent sobre les conseqüències jurídiques que la comissió d’un determinat acte pot tenir. I quin és el missatge que s’envia als menors de catorze anys?

Poden cometre qualsevol acte, per punible i penalment reprotxable que sigui, atès que només respondran els seus tutors legals respecte de la responsabilitat civil derivada del delicte. Els actors materials no tindran cap conseqüència. Cap internament. Cap mesura de seguretat. Ni tan sols antecedents penals. És més, inclús podran querellar-se contra la policia per detenció il·legal perquè no queda emparada en cap text normatiu. Això és justícia?

I, per si no n'hi hagués prou, aquest també és un missatge perillós per a moltes persones adultes que premeditin la comissió d’un fet delictiu en la mesura que poden utilitzar com a eines materials per a la consumació dels mateixos als menors de 14 anys. Per tant, la normativa actual no beneficia en cap cas a aquests nens i nenes sinó que els fa més vulnerables –inclús– davant de tercers que pretenguin un resultat determinat amb impunitat absoluta.

En definitiva, més enllà dels debats parlamentaris i de la denúncia pública dels fets, els partits polítics han de col·laborar conjuntament per a una modificació legal en benefici de la població. No és segur que aquestes persones puguin moure's lliurement. I no ho és perquè comporten un risc substancial tant per a la població com per a si mateixes.
La partitocràcia ha de fer un pas al costat. Ara es necessiten mesures urgents i evitar nous escàndols d’aquest caliu. És cosa de tots: dels qui votem, dels que són votats i dels que ens representen des del govern o l'oposició. Posem-nos i millorem les lleis, millorem-les en benefici de tots.