El sistema parit pels “pares de la Constitució” després de la mort del dictador està perfectament dissenyat per a un repartiment del poder basat en l’alternança en el poder (que implica que només cal esperar el torn per exercir-lo) i en l’omertà (mirar cap a una altra banda quan governa l’altre). El sistema va trontollar amb l’11M, però les suposades alternatives a esquerra i dreta han estat deglutides i assimilades.

L’altra amenaça al sistema constitucional de democràcia tutelada l’ha provocat Catalunya a partir de les consultes per la independència, amb zenit dels fets d’octubre de 2017. La repressió política, judicial, mediàtica i econòmica es van encarregar de conjurar el perill real de trencament, però el problema de fons segueix intacte i sense vies de solució.

L’estat continua amb les oïdes tancades a l’Escolta Espanya maragallià que des de Catalunya s’entona generació rere generació. Fins al punt d’haver dinamitat les bases del propi sistema a partir del moment en què es va procedir a bunqueritzar l’aparell judicial per tal que fos el braç executor de la repressió. Una jugada consensuada entre PP-PSOE les conseqüències de la qual encara són imprevisibles.

A partir del 20 de setembre de 2017, l’autocop d’estat perpetrat per Rajoy –prèvia consulta al PSOE- va consagrar una mena de tot-s’hi-val judicial per aixafar les aspiracions catalanes i erradicar el virus independentista de la societat. Un cop desfermat el Leviatan, ja no es pot fer-lo tornar al cau tan fàcilment.

L’últim episodi de la degradació d’un dels pilars fonamentals de tot estat democràtic, la Justícia, n’és una prova més d’aquesta realitat. El PP ha esparracat els papers del pacte per renovar l’òrgan de govern del Poder Judicial, i el motiu de la crisi d’estat té –un cop més– el mateix nom: Catalunya. El sistema de la Transició, igual que la dictadura– es basa en la unitat indissoluble de la nació espanyola. I en aquest disseny Catalunya no hi encaixa. 

Aquest pecat original de l’Espanya postfranquista encara impregna tot l’esdevenir polític. Cap passa orientada a resoldre l’encaix de Catalunya provoca un moviment sísmic que fa tremolar una estructura feble des de l’inici. Fins i tot una concessió tan minsa com la reforma –que no l’eliminació– del delicte de sedició causa terratrèmols que posen en risc l’estabilitat de l’estat.

És un camí viable cercar i aprofundir en aquestes contradiccions fins que les esquerdes facin insostenible l’Estat tal com es va dissenyar i obligui les forces polítiques espanyoles a encarar d’una vegada per totes una negociació amb Catalunya? La incapacitat d’Espanya per encara el tema és manifesta i si aquest és el camí que s’està transitant, potser no és tan mala idea.