En temps decisius i accelerats com els que vivim, es fan afirmacions que caduquen a una velocitat vertiginosa. Per això, fer memòria resulta balsàmic i, fins i tot, saludable. Des que Mariano Rajoy va presentar les mesures -duríssimes- vinculades a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució -amb la complicitat del PSOE, perquè amb la de Ciutadans ja s'hi comptava-, a Miquel Iceta li recorden a totes hores aquell crit enèrgic dirigit a Pedro Sánchez: "Líbranos de Rajoy y del PP, por Dios, líbranos de ellos". Certament, situada a l'equador de l'última setmana d'octubre, amb el PP i el PSOE a punt de validar la supressió de l'autogovern de Catalunya, la frase resulta ben grotesca.
Sánchez, que va guanyar les primàries socialistes prometent una oposició ferotge a Rajoy, ara camina de bracet amb un PP disposat a aniquilar les institucions catalanes i convocar eleccions des de Madrid. No és estrany que Iceta hagi mogut cel i terra en els darrers dies -ha parlat en privat amb Carles Puigdemont, Ada Colau i la Moncloa, i s'ha explicat en conferències a Madrid- per evitar que el seu PSC es taqui les mans amb l'ofensiva del 155 i, alhora, es pugui projectar com a partit responsable. Alguna cosa hi deu tenir a veure el dirigent socialista en el fet que el PSOE hagi puntualitzat en les darreres hores que, si Puigdemont convoca comicis, el 155 es pot frenar. El primer secretari dels socialistes catalans és un polític oficialista. Brillant però oficialista, i pateix quan observa que alineant-se amb Ferraz es multipliquen les crítiques. Li han recordat desenes de quadres del PSC, començant per alcaldes com Núria Parlon, Jordi Ballart o Josep Mayoral, que subratllen que l'aval a l'estratègia de Sánchez no s'ha votat ni a l'executiva ni al consell nacional del partit. El 155 ha obert velles ferides entre els socialistes.
Està neguitós Iceta i remuga Colau, obligada a moure fitxa en un tauler de joc que no li és propici. L'alcaldessa de Barcelona, que ha deixat molt clar que no combrega amb el camí unilateral, voldria desplegar un projecte propi per a Barcelona ara que ha superat l'equador del mandat, però es troba que ha de frenar i replantejar-se aliances perquè no pot inhibir-se del que passa al país. Colau ha obert un debat intern per atendre el soroll que s'escoltava a les bases dels "comuns" i pressiona els socialistes, a qui reclama gestos. Preferiria contemporitzar, perquè sap quin és el cost de trencar el pacte de govern, però el context polític li exigeix més que les simples crides al diàleg.
Coneixent la distància política -i personal- de Colau amb Alfred Bosch i Xavier Trias, es fa difícil pensar en un pacte amb ERC i el PDECat, un oferiment criticat per les bases de Barcelona en Comú aquest mateix dimarts. L'aliança amb el PSC és més còmoda i una majoria dels "comuns" raonen que no els convé trencar. Quin és el drama de l'alcaldessa? Que, condicionada per l'excepcionalitat que viu Catalunya, no pot treure tot el rendiment que voldria a l'Ajuntament. El consistori que tant li va costar de guanyar també pateix el rebuf de les turbulències que amenacen les institucions catalanes i el sobiranisme civil. És impossible aïllar els bioritmes municipals de l'estadi en què s'ha situat el procés. Un fet ben rellevant: Colau s'ha prodigat en platós de televisions espanyoles les últimes setmanes, però per parlar de Catalunya i Espanya. Barcelona s'ha situat en un segon terme.
El full de ruta de l'alcaldessa de Barcelona no és el de l'independentisme. Això no canviarà. Haver conversat llargues estones amb Colau i haver escrit dos llibres sobre el projecte dels "comuns" -escoltant molts dirigents- em concedeixen certa perspectiva. "Quan es tensionen les coses hi ha molta gent que se sent dividida, gent que té molts vincles a una banda i l’altra, i que no vol triar un bàndol. Si ho convertim en bàndols hem fallat. Això és el que vol el PP", em deia Colau a finals del 2015. La frase requereix context -el 155 ho ha remogut tot-, però és rellevant per comprendre el raonament de part dels seus votants. L'alcaldessa es desmarca dels exercicis d'exaltació patriòtica -recordo la disconformitat amb què va acollir la celebració oficial de la Diada en el seu primer any a la plaça de Sant Jaume-, però encara sent més aversió per tot allò que representa el PP. No és estrany, doncs, que hagi buscat una tercera via per esquivar el xoc entre institucions.
Colau ha repetit, en totes les converses de les últimes setmanes, el lema de "ni 155 ni DUI". Succeeix, però, que és un parany polític situar en un mateix pla la supressió de l'autogovern que l'aplicació del mandat de 1-O. No cal desmerèixer les crides a la pausa, però no són cap proposta política. En dies tan complexos, als "comuns" també els supura el debat intern. Un exemple: han hagut de guardar en un calaix un plantejament constituent per a Catalunya -força treballat-, conscients que s'hauria esquinçat per la polarització del debat, dins i fora del partit. Quan afronten la discussió sobre el fet nacional, als "comuns" els costa trobar una solució que no els tensioni. De la mateixa manera que discrepen de la unilateralitat, els cou veure el país contra les cordes i constatar que s'empresona dirigents del sobiranisme civil per la causa que defensen. La incomoditat de Colau és la incomoditat de qui sap que, avui, el seu projecte no és a l'aparador, perquè no és majoritari.
Ara a portada
-
Economia Junts diu que el seu aval a l'informe de Competència dona arguments a Sánchez per frenar l'opa al Sabadell Bernat Surroca Albet
-
-
Política Ayuso, la creadora del nacionalisme madrileny que escalfa a la banda per dirigir el PP Tania Tapia Díaz
-
Política La CUP, un any després del 12-M: del declivi electoral a la negociació (puntual) amb el Govern Sara Escalera
-