El lehendakari Iñigo Urkullu ha assegurat, recentment, en una entrevista, que la independència en un món globalitzat és pràcticament impossible. Curiosament, la portada del diari més diguem-ne progressista de la premsa espanyola de dretes ha modificat l'afirmació presidencial i, en un gest que ja dóna idea de la seva objectivitat i professionalitat, n’ha eliminat l’adverbi pràcticament. D’aquesta manera, cal reconèixer que la frase feia impacte: la independència en un món globalitzat és impossible. Si es té en compte que, als quioscos, l’únic que es veu són les portades dels diaris i que, entre els que els llegeixen, les planes de política cada cop susciten menys interès entre els lectors, no deuen ser poques les persones que no han anat més enllà de la primera plana, però a qui la força del missatge dissuasiu sobre la independència els deu haver quedat solidificat com a pòsit del dia.

Més enllà d’una manipulació tan destralera, tanmateix, les paraules d’Urkullu, amb tisores de censura o bé sense, no deixen de tenir raó, per bé que a ningú no li passa per alt el per què la màxima figura institucional del PNB tingui necessitat de pronunciar la frase en qüestió, frase que sap molt bé fins a quin punt serà utilitzada pels adversaris de sempre de tota sobirania que no sigui l’espanyola. Perquè, fins i tot donant-li la raó, amb matisos, la literalitat de la frase presidencial tant deu servir per als pobles que aspiren a ser independents, com per als que figura que ja ho són. O no? És obvi, però, que el seu ús tan sols és pensat per a desmobilitzar i empetitir les ànsies alliberadores dels partidaris de la independència i no pas per a provocar una reflexió sobre les limitacions actuals de la sobirania entre els estats ja existents, membres de l’Organització de Nacions Unides. Estats, sigui dit d’altra banda, que es consideren al marge de tota influència negativa del marc irreversible de globalització en què ens trobem immersos, la característica més definidora de l’època contemporània. Qui és realment independent, avui? Rússia? Els Estats Units d’Amèrica? La Xina popular? L’altra? Corea del Nord? Alemanya? Espanya? El Vaticà? Andorra?

Durant les darreres dècades, les formes tradicionals d’expressió de la sobirania nacional han conegut una transformació profunda i algunes d’elles han fins i tot desaparegut. La moneda nacional, sense moure’ns de la majoria de països de la Unió Europea, ha deixat de ser un símbol identificador del poder independent de l’estat, ja que avui ha esdevingut un espai identificador supranacional, però no pas nacional. Una cosa semblant podríem dir de les fronteres, sobretot entre els estats que pertanyen a l’espai Schengen, integrat per la majoria de membres de la Unió Europea, però també per altres que no hi pertanyen com ara Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa, amb l’objectiu de permetre la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. En cas de necessitat, les fronteres nacionals poden tancar-se o ser sotmeses a control, però aquesta no acostuma a ser la situació habitual a l’interior del territori Schengen.

La mateixa noció de defensa ja no és exclusivament estatal, en particular quan es pertany a organitzacions internacionals com ara l’OTAN, on no s’enlaira cap avió militar o no surt cap tanc al carrer sense el coneixement i acord de l’organisme supraestatal. I les fronteres, la moneda i la defensa també afecten Espanya i en limiten la sobirania o, si es vol, la seva independència com a estat. Avui, una part molt important de la nostra quotidianitat ja no depèn legalment d’allò que acordin els nostres parlaments nacionals (a Barcelona, València o Palma), ni tan sols estatals (a Madrid), sinó d’allò que decideixi Brussel·les. Mirem, si no, com les institucions europees fan un seguiment precís i detallat dels pressupostos del Regne d’Espanya, regne que ja no pot tirar pel dret aprovant i fent i desfent segons els seus interessos, com havia fet sempre. Espanya es fa la forta amb els febles, els governs autònoms, però sap molt bé que ella és feble davant el fort, que és la Unió Europea.

I això no afecta només Espanya, sinó tots i cadascun dels estats europeus. Tant és així que no són pocs els estats que passen per una reacció nacionalista davant la pèrdua de poder sobirà, com en va ser bona mostra la decisió del Regne Unit de la Gran Bretanya d’abandonar la Unió Europea. I com propugna també la ultradreta xenòfoba a França, Hongria o Àustria, posem per cas. La globalització europea, en aquest cas, té una incidència directa sobre els estats que existeixen actualment, al marge que pugui tenir-la en els estats del futur que vulguin formar part de l’organisme europeu supranacional. Per tant, conscients del marc global on vivim, els catalans hem de voler ser tan independents, o bé tan poc independents, com ho són ja ara Espanya, França o Dinamarca i aspirar que tot allò que no decideixi Brussel·les per nosaltres, siguem nosaltres qui ho decidim i no pas Madrid, com ara.

Una altra reflexió a banda és l’oportunitat o no d’aquestes declaracions en aquest moment. El PNB és un partit professional on res no és casual, espontani o improvisat i tot obeeix a una visió tàctica espremuda fins a la darrera gota. Formant govern amb el PSOE a Vitòria i tenint sempre un canal de comunicació obert amb el PP, a can PNB es poden permetre frases com aquesta i encara més, no cal dir que celebradíssimes a les Espanyes i, també aquí, on són posats com a exemple de seny i pragmatisme pels contraris a la independència. Sobretot, amb les esquenes del concert econòmic ben cobertes i protegides, es poden donar el luxe d’impartir lliçons de política, cultura de govern i sentit d’estat, per exemple, als catalans.

El PNB d’avui és el de sempre, com la CiU d’abans: gesticulació nacionalista un parell de dies l’any, amb data fixa i previsible -el dia de l’Aberri Eguna i el de l’Alderdi Eguna- i quan juren el càrrec de lehendakari. Llavors apel·len a la condició d’Euskadi com a nació, sense que això hagi tingut mai cap concreció legal i ensenyen un xic les dents, no fos cas.

El PNB, històricament, ha estat percebut com el partit dels bascos, aquell amb què s’identifica l’imaginari col·lectiu començant per la bandera nacional. Però, les grans decisions estratègiques sobre el futur de la nació basca i la seva possible conversió en estat passen sempre a segon terme, es mantenen en estat letàrgic, davant la prioritat primera que és governar a Vitòria i ser influents a Madrid. Ara i tant, per més bases amb consciència nacional que tinguin, que les tenen, la resta és filosofia o, per a ser més exactes, accidentalitat, indefinició i ambigüitat. Arzalluz ja no hi compta i el coratge patriòtic d’Ibarretxe, tampoc. Mentre l’esquerra abertzale no s’espavili i no es decideixi a baixar de la muntanya amb totes les conseqüències i no hi hagi un moviment social independentista potent, el PNB de sempre continuarà fent el de sempre, sempre.