N'hi ha que estan en contra d'un referèndum perquè, diuen, no volen sentir-se obligats a decidir. Obvien que sempre es poden quedar a casa, que la democràcia no obliga ningú a votar. Però tenen part de raó: decidir és fotudíssim. Decidir és passar del condicional a l'indicatiu, de l'imaginari al real, de la deliberació a l'acció. La decisió és un moment de crisi, i pot ser un error: el dret a decidir inclou el dret a equivocar-se.

Els nens tenen pressa per créixer, per fer-se grans, per arribar a la majoria d'edat. Els meus fills estan convençuts que seran més feliços treballant que estudiant. No seré jo qui els aixafi les il·lusions explicant-los que la vida és complicada i sovint desagraïda: ja s'ho trobaran. Tampoc seré jo (almenys no voldria ser-ho) qui els sobreprotegeixi i els allargui artificialment la infantesa. És seva la responsabilitat d'esforçar-se per fer un món millor. És seva la responsabilitat de prendre decisions i d'equivocar-se. L'edat adulta té uns peatges que riu-te'n dels d'Abertis, sí, però aquí no toca fer un no vull pagar: benvinguts siguin els peatges de les decisions lliures i responsables.

Refugiar-se covardament en la infància i adolescència no hauria de ser una opció. És còmode, perquè les decisions importants les prenen per tu i, doncs, sempre en pots donar la culpa als pares. Però és trist. Tristíssim. Potser sí que érem més feliços de nens, però potser som víctimes d'una memòria tan selectiva com tramposa. En qualsevol cas, una bona dosi d'aquella felicitat provenia de la ignorància. I jo la felicitat dels ignorants no la vull ni regalada.

Serem més feliços en un país independent? No ho crec. Serem responsables de nosaltres mateixos, i haurem d'aprendre a assumir els propis errors. Com els pobres adults que pagarien per tornar a ser criatures, n'hi haurà que enyoraran aquella època en què podíem donar la culpa de tot a Madrid.

Si mai assolim l'estat propi, l'explosió d'alegria serà brutal; però després de la festa vindrà la ressaca, i encara després un dia a dia ple d'altibaixos. Allò de menjar anissos només passa als contes, i perquè s'acaben. L'endemà del final feliç el príncep i la princesa potser es tiren els anissos pel cap.

No, la independència no necessàriament ens farà feliços. Però ens farà més lliures, que ja és un gran què.