El dia de la consulta, la de veritat, votaré que sí. I com diu aquell, fins i tot faré campanya. Ara bé, i dit això: allò que més m'interessa de la independència és la capacitat de generar identitat col•lectiva que té el procés d'alliberament nacional i col•lectiu que vivim, la capacitat de fer poble! El poble i el seu poder emancipador és el que em motiva: lluitar, crear, construir! En un sentit: m'identifica fortament el nacionalisme d'alliberament, però difícilment em sentiria massa còmode amb un nacionalisme d'estat.

Més encara, penso que el nostre estat tindrà, com a mínim, les mateixes misèries -autoritàries i oligàrquiques- que la majoria d'estats del món. Hauríem d'intentar que no fos així, fer-lo de nou ens hi pot ajudar, però no hi tinc massa confiança. Coneixem el procés: el poble i els treballadors hi deixarem la pell i després manaran els de sempre. Com que ho sabem ho podem intentar evitar.

La independència ha de ser sobretot una eina, un procés social, per repartir el poder i la riquesa. De fet, tant com la independència en sí mateixa, a mi el que més m'agrada de la independència és demanar-la, i l'energia col•lectiva, democràtica, alliberadora que això crea i crearà. Ah, i també la provocació que genero dient-ho en algun independentisme simplista. És així com la transversalitat i la unitat esdevenen valors forts i mobilitzadors, però no podem sacralitzar-los perquè sovint no és clar si tothom parla de la mateixa independència. O si més no del mateix procés d'independència.

El que estem discutint és qui -o quins grups socials- lideraran o coparticiparan en el procés independentista, i si aquest servirà per repartir o per concentrar encara més el poder i la riquesa. Podríem pensar que el procés d'alliberament, en sí mateix ja és progressista, que trenca l'estato-quo capitalista i estatista vigent.

Al final, però, la independència serà un procés que no sols l'haurem de pactar amb l'Estat espanyol, sinó sobretot entre nosaltres en clau d'interessos de classe, i ara també amb els Déus dels mercats financers. Una cosa tinc clara: sense els treballadors i treballadores, i sense la unitat civil del poble català, no hi haurà independència. Quan parlem de majoria social per la independència parlem d'això, de la importància de convidar a tothom a pujar al carro! D'un procés al servei de la majoria social, no d'un partiment ètnic i social del país, que sigui dit de passada, ens minoritzaria totalment als sobiranistes.

O sense embuts, una independència que no  vagi acompanyada d'aquests elements, que per exemple la liderés la burgesia i trenques cívicament el país a partir d'unes identitats i espais puristes, essencialistes i ètnics, no ser si m'agradaria massa, o gens, per ser exactes. La independència ha de portar implícit un procés de dignificació del poble català: de reconeixement i de redistribució. De reconeixement identitari i cultural i de redistribució de la riques i el poder.

Si tenim reconeixement com a poble, però no vivim millor, no servirà de massa. I si visquéssim millor tots i totes, però no tinguéssim reconeixement cultural, tampoc. Discutir allò de quin eix prioritzes, el social o el nacional, és una bajanada. Un no funciona sense l'altre, mai. Totes les propostes i processos nacionals porten implícit un projecte social i econòmic. La independència no és un objectiu en sí mateix sinó un mitjà, i encara més, un procés. Un procés democratitzador. Que enforteix el “demos”.

Des de  l’arrelada identitat antiautoritària de l’esquerra catalana –som així- l’estat no pot ser mai un objectiu per sí sol. L'objectiu és el Poble! Català, és clar. El subjecte polític col•lectiu motor, protagonista i beneficiari del procés emancipador. I els subjectes del segle XXI -les nacions, les classes...- no són rodes de molí cartesianessinó processos oberts. Amb això soc bastant postmodern: no m'interessa la independència com a conquesta del poder (model dels segles XIX i XX) sinó sobretot com a procés i fugida del poder!