Diuen que la independència de Catalunya posarà punt i final a la corrupció política. Els més simplistes al·leguen que sortir d’Espanya resoldrà el problema d’arrel perquè la corrupció és un problema aliè a l’Oasi català on, com tothom sap, hi regna la virtut. D’altres, no massa més subtils, troben que la corrupció catalana existeix, però és el fruit d’una mena de contagi: la corrupció és culpa de l’espanyolització, deia el sociòleg Salvador Cardús.



Les rèpliques a la tesi dels efectes purificadors de la independència tampoc són massa elaborades, però com a mínim s’han preocupat de buscar l’aval de les dades: a Catalunya hi ha hagut casos de corrupció protagonitzats per prohoms de la política catalana, i la ciutadania percep que la corrupció és un problema en major mesura que en d’altres llocs de l’Estat. La corrupció no té pàtria, resumeixen els partidaris de separar les aspiracions independentistes de les -diguem-ho així- regeneradores. El problema és que sí que en té de pàtria. De corruptes n’hi ha a tot arreu, però no a tot arreu són tractats igual. La corrupció es dóna al si d’unes fronteres determinades, amb unes institucions concretes que estableixen uns incentius i penalitzacions que acaben allà on acaba la seva jurisdicció. Com a mínim en aquest sentit toca acceptar que la corrupció catalana és una cosa ben espanyola.



El fiscal està molest perquè Oriol Pujol s’embolica amb la bandera. Molt bé. Però és precisament "la bandera" que explica part de la corrupció a Catalunya i dels elevats índex d’insatisfacció amb les institucions públiques. Els països grans i heterogenis són difícils de governar i, per fer-ho, els grups polítics afavoreixen determinats col·lectius en detriment de d’altres a canvi de suport. A Catalunya hi ha una estesa percepció que Espanya es governa en detriment dels catalans. Això genera una alta insatisfacció amb les institucions públiques i certa tolerància a les pràctiques discrecionals i opaques dels partits catalans. Els nostres, sí, però ficats en un litigi també ben espanyol.



En part és per això que crec que no s’equivoquen de tant els que miren de vincular la  independència amb la lluita contra la corrupció a Catalunya. Primer, perquè com deia Montesquieu, com més gran és l’entitat política, més es perd de vista el bé comú i menys es controlen els abusos. Segon, perquè la desaparició de la coartada del greuge deixarà les banderes sense efecte anestesiador i el teixit associatiu català podrà deixar de funcionar com un cartel per dedicar-se a fer rutllar la democràcia. I tercer i més important, perquè per poc intel·ligents que siguin els independentistes aviat veuran que si es posen exculpatoris amb els casos de corrupció dels governants nacionalistes tenen la batalla perduda. Més val no buscar brega amb plom a l’ala.