Els nens petits els fan, aquests resums de la situació: "el Joanet és dolent" i "el profe em té mania". Correspon als adults mirar de fer-los entendre que els punts de vista poden ser esbiaixats, que cadascú té les seves raons per fer les coses i que a la vida és bona cosa desenvolupar pensaments una mica més elaborats. Només una mica. Fer-ho requereix més esforç que tirar pel broc gros, però té l'avantatge que t'acostes una mica més a la realitat. Si és que apropar-te a la realitat té algun interès per a tu, és clar.

A una altra escala, sembla que vivim uns temps de regressió cap a la infantesa, on les bipolaritzacions s'exageren i es redueix els adversaris ideològics a una caricatura cada cop més ofensiva i passada de rosca. Toc, toc, hi ha vida intel·ligent a la vista? Passa a molts llocs del món, i passa a Catalunya, on hi ha expressions que semblen destinades a eixamplar distàncies més que no pas a trobar punts de trobada. Per a alguns, ser partidari de la unitat d'Espanya és alinear-se amb el feixisme, l'esperpent i el ridícul còsmic. Per a uns altres (que, val a dir, disposen d'altaveus més poderosos), ser independentista és formar part d'un ramat de bens dirigit per fanàtics que tendeixen igualment al totalitarisme. Sí, totes dues tendències conflueixen en un punt: l'altre és un feixista. La vida és fàcil!

Així, com que aquests dies uns pocs centenars d'independentistes van insultar autoritats polítiques a la plaça de Sant Jaume, un acte lamentable, representa que tot l'independentisme (més de dos milions de persones) deriva cap al gamberrisme i el pensament totalitari. I com que algú ha descobert, tot aplicant la lupa, una ridícula pintada a favor d'un "Salvini català", això vol dir que els partidaris d'una república nostrada caminen cap al feixisme d'una manera embogida.

La paradoxa és que els qui més furguen en aquesta línia són els que s'esquincen les vestidures (i sovint, amb raó) quan, des de l'independentisme, es fan generalitzacions a la inversa: els insults a Shakira per cantar en català van ser alguna cosa més que anecdòtics, però tot i això s'insistia en el fet que eren "minoritaris i gens representatius del que és Espanya avui en dia". Ens trobem així que els autors de "l'Espanya real és progressista i oberta" defensen alhora que "l'independentisme deriva cap a l'extrema dreta" només perquè uns centenars de persones fan el brètol. I alguns dels qui acusen l'independentisme de voler el "com pitjor, millor", semblen treballar cada dia per alimentar aquest enunciat des de la seva bancada teòricament pacificadora. Sempre sense perdre de vista els nínxols de mercat (impermeables) que els ofereixen les xarxes.

Perquè la demonització de l'altre és pertot: s'escampa per grups de WhatsApp fent anar titulars grotescos a la caça del clic, excita impulsos primaris de ciutadans que no apliquen cap filtre quan es tracta de reafirmar posicions i escandalitzar-se per la darrera ocurrència (falsejada o deformada) de l'adversari ideològic. ¿Tant costa atribuir a les posicions dels altres uns mínims de solvència intel·lectual? Sembla que sí. Tornem al pati d'escola, i qui pensa diferent no és, ja que estigui equivocat, sinó que és un ésser malèfic. "El Pepet és dels altres, és dolent".