El sector de l'habitatge i el mercat immobiliari són dos àmbits econòmics amb evolucions molt difícils de preveure. Depenen d’una complexitat de factors que interactuen i es potencien els uns als altres de manera que la intervenció pública resulta, normalment, reactiva en comptes de preventiva. Un dels fenòmens viscuts no fa massa anys i que sembla tornar a les nostres ciutats és l’anomenada “bombolla immobiliària”, la principal característica de la qual és la generació d’una espiral inflacionista, molt superior a la que enregistren l’índex de preus al consum i els salaris. Aquestes espirals són fruit de la irrupció sobtada d’unes expectatives de revalorització dels béns, o de rendiments de les inversions més enllà del que seria esperable en un mercat d’evolució estable.
 
Quins són els elements que desencadenen en un moment determinat un canvi d’actitud i fan veure el sector immobiliari com "altament interessant"? Depèn de les circumstàncies econòmiques, demogràfiques i financeres, entre d’altres. Per exemple, l’any 1997, l’explosió de demanda de compra d’habitatge va sorgir per la caiguda dels tipus d’interès dels préstecs hipotecaris per sota fins i tot de l’IPC, una fortíssima injecció de finançament a les famílies, un nivell de preus dels habitatges relativament moderat després de cinc anys de recessió i unes necessitats d’habitatge que s’havien larvat, especialment les dels joves que no es podien emancipar; i tot això, en un context de sortida de crisi i amb una baixa taxa d’atur.
 
Però, són aquestes les circumstàncies d’avui, any 2016, que explicarien l’aparició d’una nova “bombolla” en moltes de les nostres ciutats? Doncs algunes sí, però d’altres no. No està afluint crèdit a les famílies i la taxa d’atur és encara molt elevada i, per tant, els tímids símptomes de recuperació no s’estan notant per una molt bona part de les famílies. Hem de buscar, doncs, explicacions en altres racons que no tenien una presència determinant en l’anterior bombolla. El fenomen més nou és la forta demanda d’habitatge de lloguer, amb totes les variants que van sorgint: lloguer familiar habitual i permanent, lloguer compartit, lloguer temporal, lloguer turístic, lloguer social, que pugnen en un mercat amb oferta limitada i en mans, en el 98% dels casos, de propietaris privats regits per una economia de lliure mercat. Només aquesta forta competència ja seria raó explicativa suficient de la forta pressió sobre els preus; però, a més, l’elevada demanda de lloguer esperona els inversionistes que poden adquirir habitatges sense necessitat de massa crèdit financer –institucions i capitalistes nacionals i estrangers- amb la il·lusió de treure’n un rendiment cada cop més elevat. La inversió especulativa centra avui el seu objectiu no només en la revalorització del bé en el futur, sinó en la seva rendibilitat immediata en forma de lloguer creixent.
 
L’anterior "bombolla" va causar estralls a mig i llarg termini; l’actual "bombolla" els causa de forma immediata. Les famílies amb ingressos mitjos o baixos no poden fer front a les pujades dels lloguers, temen les renovacions de contractes per l’increment de preus que poden suposar i l’angoixa s’instal·la entre una població que té dret a un habitatge però no el té assegurat. I els desnonaments per impagament de les rendes de lloguer creixen.
 
Són més necessàries que mai decisions polítiques i socials que blindin els preus dels habitatges i els facin suportables, però sobretot són imprescindibles polítiques de provisió d’habitatge públic i social a preus fora de mercat, adaptats a les capacitats econòmiques de les famílies més febles.