No és cap secret. La majoria d'homes cis hetero estan tan connectats a les seves mares que són capaços des de prendre probiòtics o de deixar les seves nòvies si així els ho demanen. Deixeu-me dir-vos que, en la majoria dels casos, amb la criança aquest fet s'agreuja, i són moltes les dones que ens escriuen a Criar.cat certament preocupades perquè ja no saben si el pare d'aquesta criatura és realment el pare o és la seva sogra.

Però per què passa això? Realment les mares tenim les regnes de les nostres criatures socialitzades en masculí? Els fem una mena d'encanteri i els tenim ben agafats del cordó umbilical? En primer lloc cal parar atenció en com han criat a molts d'aquests homes, en base de l'obediència sense qüestionament, privant-los dels sentiments i de la mateixa emocionalitat com si fos un terreny exclusiu de les dones, on ells no tenien cabuda (i per res del món amb això vull traslladar la culpa a aquestes mares, sinó a com està estructurada la societat i en l'adultocentrisme, paternalisme i patriarcat estructural).

No és estrany, doncs, que quan les seves mares els diuen que no passa res perquè el seu fill prengui batut de xocolata cada matí per esmorzar, que ells també han crescut així, hi hagi una fe cega en allò que la seva mateixa mare ha cregut millor per ells. Les persones amb les quals ens vinculem en una socialització primària reben una internalització forta i una adhesió emocional intensa per part de les nostres ments. I això poc o res té a veure amb el gènere.

Ens passa, però, que les persones socialitzades en femení hem mamat d'altres referents de criança i cures. Ens han programat fins i tot amb missatges publicitaris per rebre inputs de quan se suposa que hem de ser mares o hem de consumir un sabó hipoalergènic per la roba dels nounats. I si volem educar en la igualtat ens cal parar atenció a tots aquests missatges implícits o explícits. Cal que les persones socialitzades en masculí tinguin més referents en criança o en cures més enllà de les seves mares.

Ens cal veure més homes estenent la roba i no plegant un tanga com si fos un tira-xines. Els cal una visibilització de les càrregues mentals que sovint hem dut les dones. Tan fàcil com apuntar-les en un paper i repartir-les, de la manera que la unitat familiar ho consideri oportú. Tan senzill com mostrar que no els cal aquesta fe cega amb les seves mares, perquè tenen altres homes i dones al seu voltant amb qui fer pinya en la seva criança, sense prejudicis.

A tots i totes ens calen més referents desdigitalitzats. No exclusivament als homes. L'altre dia una mare ens escrivia dient que com se suposa que ha de canviar al seu fill a un canviador públic, si mai ha vist a un altre mare o pare canviar el seu fill en espai així. No hem d'oblidar que som éssers socials i que la pandèmia ens ha proporcionat referents en molts casos irreals i allunyats d'aquesta nova realitat que estem construint.

I sí, les mares han de tenir un paper clau, les hem d'escoltar sense que monopolitzin la nostra vida. Igual que els nostres fills tampoc són de la nostra propietat. Els hem de deixar ser qui són, i nosaltres els podem recomanar el que creguem sense fer-los caure en una falsa autonomia. Perquè si no, tindrem fills excessivament dependents, immadurs i insegurs. Fills i filles que no sabran dir "no" quan cal perquè estaran ensinistrats a fer allò que la pressió social o familiar els empenyi a fer el que se suposa que han de fer o fan als altres.

Però per tot plegat ens cal temps. Temps de qualitat amb les nostres criatures, temps per conciliar i tenir autocura, temps per la reflexió i l'autoconeixement. I temps per parlar també amb les nostres parelles sense retrets i no haver-les de maternar també a elles. Com a persones adultes funcionals no els cal. De debò us ho dic. Per això ja tenen a la seva mare