Aquest dimarts serà un dia important per a la normalització del català i les altres llengües no castellanes de l'estat espanyol. El Consell d'Afers Generals de la Unió Europea debatrà, de moment -ja es veurà amb quin recorregut-, la proposta del govern espanyol perquè el català, el basc i el gallec siguin idiomes oficials de la UE. També es començarà a debatre al Congrés la modificació del reglament que ha de permetre l'ús d'aquestes llengües a l'hemicicle. Demà mateix, però, abans de la reforma, ja es podrà fer sense entrebancs. Ell president Aragonès ha publicat un article en diversos mitjans europeus per reclamar a Brussel·les materialitzar l'oficialitat del català no pas per ser una excepció, sinó "per deixar de ser-ho".

És una batalla per la normalitat, però estem sota una tempesta política. Un debat molt intens s'ha encetat des de la dreta política, amb el PP al davant, per impedir que aquests canvis tirin endavant. Amb la investidura improbable de Feijóo i la més factible de Sánchez com a teló de fons, tot és al capdavall una pugna per mirar d'impedir una nova legislatura del PSOE i els seus aliats perifèrics. Però la batalla pel català al Congrés és de fons i gira entorn de fins a quin punt els sectors més conservadors de l'Estat, que són molt potents, són capaços d'entomar una altra fesomia d'Espanya. 

S'està pugnant, en realitat, per establir una idea del que ha de ser l'Espanya "normal". Més enllà de la polèmica entorn les orelleres que es faran visibles al Congrés -un aspecte que és fàcil de ser caricaturitzat-, el que delata el debat és la dificultat per entendre la diversitat. Una constatació que també es percep en la croada contra l'amnistia, intentant fer normal els eu rebuig més frontal, presentada com una esmena a la totalitat a la mateixa democràcia espanyola. Oblidant que l'amnistia és una mesura ben habitual en totes les democràcies del nostre entorn.

La Constitució estableix "l'especial cura i protecció" de les llengües no castellanes i el que deixa visible el discurs dels contraris al seu reconeixement és la manca absoluta de cap sensibilitat pel català, el basc i el gallec. Fins i tot trencant amb l'esperit del que diu el text constitucional, sempre tan enarborat. Per poc que es pari esment en el que no diuen però deixen entreveure totes les manifestacions provinents del PP i els seus adlàters en aquesta controvèrsia, el que evidencien és com troben d'insuportable qualsevol avenç de les llengües no hegemòniques.

En la seva Oda a Espanya, l'insuperable Joan Maragall s'hi adreçava com "la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana (...) en aquesta llengua, pocs t'han parlat, en l'altra, massa". El poeta es pregunta si Espanya entén aquesta llengua que li "parla entre perills". Més de 120 anys després, l'Espanya rància continua, com deia Maragall, desaprenent a entendre.