La insuportable pesantor de la frivolitat
«El que està en joc els pròxims anys és la força democràtica de la unitat civil de la societat catalana i la capacitat de definir projectes de futur inclusius i engrescadors»
ARA A PORTADA
-
-
-
Quan els barons del PSOE veien bé la singularitat catalana: quin va ser el compromís de Granada? Bernat Surroca Albet
-
Gestió forestal per prevenir incendis i moderació davant la «radicalitat»: les claus d'Illa per al nou curs Sara Escalera
-
Estades més curtes i menor despesa dels turistes durant l'estiu: «Hi ha menys alegria per gastar» Redacció

- Enric Marín i Otto
- Periodista
Quina frivolitat? La frivolitat expressada en el principi de com pitjor millor. Particularment, si qui la defensa hi viu arrecerat. El darrer tast l'hem tingut amb algunes reaccions d’actors polítics rellevants com el president Torra o el diputat Canadell davant els resultats electorals de Madrid. No cal una gran sofisticació analítica per a entendre que les eleccions madrilenyes tenen impacte sobre la política estatal (com les catalanes, per cert), però que es mouen en plans diferents. No alteren la composició de les dues cambres de les Corts Generals. I també que el projecte neocon que ara encarna Isabel Ayuso passarà per sobre del fràgil lideratge de Casado. Com una piconadora. Tot i que potser necessitarà legitimar-se amb un eventual fracàs de Casado en les pròximes eleccions espanyoles.
També està clar que la consolidació de l’extrema dreta, la seva connivència estructural amb l’ayusisme, així com la fulgurant desaparició en combat de Ciudadanos no deixa cap alternativa a Pedro Sánchez i el PSOE. O es suïciden cedint de mica en mica terreny polític i cultural a la dreta autoritària i nacionalista espanyola, o reforcen els lligams amb la coalició progressista i plurinacional que va fer possible la moció de censura a Rajoy. No hi ha més cera que la que crema. Evidentment, l'assaig de consolidació d’aquest bloc democràtic també pot fracassar. És ben probable. Particularment, perquè la baula feble hi és en les contradiccions internes del PSOE. Però l’independentisme català no podrà guanyar legitimitat interna i externa si no s’arrenglera amb el bloc democràtic de la moció de censura.
Potser Sánchez hauria de prendre nota de la situació política dels Estats Units. Davant una situació semblantment crítica, i havent-se d’enfrontar a la pandèmia i a l’enverinat llegat de Trump, el president Joe Biden està actuant amb una determinació sorprenent. No ha cedit ni un mil·límetre al relat neocon i està aplicant polítiques de clar trencament amb la dogmàtica neoliberal hegemònica en els darrers 40 anys. I ho fa amb més convicció que cap líder europeu. És cert que el trumpisme i l’ayusisme no coincideixen mimèticament en les receptes econòmiques. Sí en la filosofia d’abaixar impostos als rics i aprimar serveis públics bàsics. Ara bé, l’arquitectura de l’estratègia comunicativa sí que és idèntica. I Ayuso l'ha sabut interpretar i executar perfectament.
La gravetat del moment no deixa cap marge pel diletantisme polític. Entre d'altres, hi conflueixen dos factors generals: la crisi de la democràcia i el fenomen global de les dretes autoritàries i la crisi sanitària, econòmica i social provocada per la pandèmia. La sortida d’aquesta complexa crisi política i social dibuixarà nous escenaris internacionals. En qualsevol cas, els dos factors es manifesten de forma severa en la realitat catalana. Però hi ha altres factors locals que completen un paisatge més aviat inquietant. D’ordre polític, econòmic i cultural. De fet, el que està en joc els pròxims anys és la força democràtica de la unitat civil de la societat catalana i la capacitat de definir projectes de futur inclusius i engrescadors. Per a tothom, però amb la vista posada en els joves. Els reptes no esperen. Ni atorguen pròrrogues. I no hi haurà accés a l'estatalitat catalana sense el reforçament institucional, econòmic i cultural de la societat catalana. Les dreceres, senzillament, no existeixen.
Arribats a aquest punt, algunes frivolitats polítiques d’ordre tàctic centrades en la lluita de curta volada pel poder domèstic esdevenen insuportables. Suposen una irresponsabilitat que frega la immoralitat.
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB i investigador de l'InCom-UAB. Faig recerca sobre polítiques comunicatives, societat de la informació, identitats culturals i canvi social. He estat degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-1995 i 2021-2024). També vaig ser Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12).
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.