El silenci/indiferència del president Obama davant l’enèsim intent de Mariano Rajoy per menystenir el procés d’independència de Catalunya –qüestió, la del procés català, que és el tema d’estat que més preocupa al govern espanyol tot i que oficialment no està a la seva agenda- cal entendre’l en la mateixa mesura que la indiferència del president Barroso i/o el silenci –almenys públic-institucional- dels governants europeus a la carta que els adreçà el president Mas per explicar la situació catalana. Perquè a dia d’avui els mandataris de les primeres potències del món no volen posicionar-se en un afer que consideren “intern”, però això no vol dir que no tinguin una opinió formada del que passa a Catalunya i a l’Estat espanyol. També és cert que la majoria d’aquests màxims mandataris sí entenen que les lleis no poden estar per damunt de la democràcia.

En tot cas, cal intensificar la labor pedagògica per fer entendre arreu que entre els catalans no impera un nacionalisme excloent i agressiu cap a ningú sinó que el que en altres indrets és nacionalisme ranci aquí en diem catalanisme democràtic, que és sinònim de llibertat i no mostra cap hostilitat envers l‘estat espanyol. És per això que caldria que en totes les accions internacionals que coordinés el Govern de Catalunya es resumís el procés català en quatre punts els quals a la vegada contestarien els dubtes que mira d’infondre la diplomàcia espanyola.

Voluntat majoritària. En primer lloc, cal explicar que el procés té un caràcter pacífic i democràtic, nascut de la mobilització popular i que els polítics fan de dipositaris executius d’allò que demana la majoria.

Voluntat de diàleg. Després cal deixar clar que s’ha transitat per totes les vies de diàleg possibles amb l’Estat espanyol, sense èxit. Al llarg de la història Catalunya ha mirat de mantenir viva la seva personalitat nacional pròpia en la mateixa proporció que l’estat espanyol ha mirat sistemàticament de diluir-la. L’única manera que una nació mil·lenària com Catalunya continuï existint és exercint el dret a l‘autodeterminació. No hi ha més vies possibles perquè l’estat espanyol les ha bloquejat totes.

Voluntat d’existir. Catalunya no té assegurades ni tan sol les seves competències perquè sempre serà una minoria territorial sense garanties que qualsevol acords autonòmic es compleixi per part de la majoria territorial, que és l’estat espanyol. I això és clarament injust.

I en quart lloc, perquè creiem en el drets universals. La voluntat d‘una comunitat nacional d‘exercir el principi d‘autodeterminació està reconegut en el dret internacional. Volem ser escoltats de manera democràtica i pacífica.

Aquests punts –i les seves derivades- s’han d’explicar al món i cal fer-ho amb determinació, amb un pla estratègic coordinat pel Govern de la Generalitat amb la participació dels nostres governants, reforçats institucionalment per les persones més destacades de cada àmbit de la societat, persones amb un currículum professional indiscutible i amb una visibilitat mediàtica internacional incontestable. Cal agrair la feina feta pels anomenats voluntaris de la independència, però ara cal que els catalans universals que creuen en la llibertat facin el gran pas per difondre el missatge fora de les nostres fronteres. Ja no és només qüestió de vèncer, sinó de convèncer.