Enric Millo, l'equilibrista, continua fent camí. En un article quirúrgic quan va ser nomenat delegat del govern espanyol a Catalunya, el company Gerard Pruna recordava que el càrrec suposava el "colofó a una trajectòria marcada pels canvis". I així és. Millo va canviar de partit quan li convenia per continuar a les esferes de poder -va deixar Unió el 2003 després de quedar fora de les llistes democristianes per fer el salt al PP- i també va saber canviar d'aliats quan el seu recorregut tornava a perillar -de defensar Montserrat Nebrera en el congrés dels populars catalans del 2008 va passar a ser l'escuder d'Alícia Sánchez Camacho al partit i el Parlament-, moviments executats pensant en l'interès propi.

L'elecció correcta dels suports va conduir Millo fins a la cadira de delegat, funció ampliada d'atribucions quan el 155 va laminar l'autonomia de Catalunya. En tot aquest temps, Millo ha estat la mà dreta de Soraya Sáenz de Santamaría, que va veure en ell la millor cara per alçar la façana de cartró-pedra del diàleg, un missatge que el govern espanyol repetia abans dels fets d'octubre més per inèrcia que per convicció. La intervenció de les institucions catalanes s'ha fet amb el somriure sorneguer del delegat, ventríloc de la Moncloa, atrevit fins i tot per comparèixer amb el logotip de la Generalitat, encara que avui es dispensi dient que no ha posat els peus a Palau per "respecte".

Fidel als preceptes que han marcat la seva carrera, Millo continua fent equilibris. Els va fer l'1 d'octubre, quan va ser capaç d'avalar les càrregues policials i, a la vegada, demanar perdó pels ferits mentre desfilava amb el ministre Zoido per felicitar els agents desplaçats a Catalunya. I, en els últims dies, ha tornat a formular reflexions acrobàtiques: ha admès que "no facilita cap solució" que hi hagi polítics empresonats -amb els quals ha mostrat nul·la empatia- per després assegurar que, encara que es formi Govern, el 155 es pot tornar a aplicar "amb cirurgia més fina". Desitja o no Millo trobar una solució? La percepció és que la situació de preautonomia satisfà els capatassos de l'Estat. I els guardians desplegats a Catalunya acaten els missatges que arriben de Madrid.

Millo intueix el dilema de l'independentisme i interfereix en el debat, conscient que dibuixar un altre 155 a l'horitzó no és un discurs innocu. Observa la gestació de dos grups -els partidaris de formar Govern i dibuixar una estratègia a mig termini per muscular la proposta sobiranista i aquells disposats a desplegar la República per la via Puigdemont, encara que impliqui tornar a eleccions- i recorda que el nou executiu de la Generalitat continuarà tutelat, situant així les coordenades de la legislatura. L'advertència de Millo alimenta les veus que conviden a tirar pel dret, les que donen per perduda la batalla de l'autogovern, i les que propaguen els beneficis de la desobediència, assumint els costos personals i de país. La reflexió precisa, però, hauria de ser una altra.

Les paraules del delegat haurien de convidar a emprendre el camí del Govern. No sembla senzill que el nou executiu es desempallegui del control de les finances perpetrat per Montoro i el marcatge de Madrid també serà ferri per evitar el restabliment d'una veu pròpia a l'exterior, per la via del Diplocat o un ens equivalent. Però els obstacles que es trobarà el nou president no són un argument per renunciar al timó de la Generalitat i recórrer, de nou, a l'aposta del tot o res. Formar Govern és sinònim de poder i altaveu. Poder i altaveu per restituir l'estructura governamental -des de Palau fins als Mossos-, per salvaguardar els mitjans públics, per garantir el model educatiu, per acomboiar els ciutadans assenyalats només per protestar al carrer o per atendre prioritats socials -des de la renda garantida de ciutadania fins a l'atenció sanitària als sensepapers-. Millo projecta un Govern dèbil, però la debilitat més gran seria no tenir Govern.