La investidura de Pedro Sánchez i l’empenta a l’amnistia obren un cicle polític nou. Es tanca un parèntesi de sis anys en què l’independentisme, que semblava imparable, va acabar com un tigre de paper. Per entendre allò, i el que ve ara, convé conèixer la teoria Cebrián.
 
El febrer de l’any 2017, en plena escalada cap al referèndum unilateral, el diari El Mundo va publicar una entrevista de Cayetana Álvarez de Toledo a Juan Luis Cebrián, llavors encara a la presidència del Grup Prisa, que va generar polèmica. Per primera vegada una veu no marginal del poder madrileny suggeria el que acabaria passant uns mesos més tard: suspensió de l’autonomia catalana i presó pels líders polítics de l’independentisme. La teoria Cebrián apuntava aquestes mesures a partir de dos raonaments que ara, a punt d’engegar una nova etapa, el sobiranisme hauria de tenir presents.
 
Catalunya no té poder, però l’Estat sí, i l’ha de posar en joc sense contemplacions, això diu el primer enunciat de la teoria Cebrián. “El poder es essencial en la política. Y Cataluña no tiene poder político para separarse de España. (...) El poder es el resultado de un conjunto de cosas: votos, conciencia social, dinero, armas. (..) Artur Mas no tiene prácticamente ningún poder”. L’octubre de 2017 alguns milers de persones, potser alguns centenars de milers, estaven disposades a posar el cos sota les porres per defensar un Estat català, és cert, però aquell poder no es va invocar i la desfeta del moviment independentista entre la fugida i la presó dels seus líders va ser gairebé total. Quan Espanya va mobilitzar el poder dur de policies, jutges i clavegueres, la realitat li va donar la raó a Cebrián.
 
El segon enunciat de la teoria diu que si l’Estat passava a l’atac el sobiranisme català perdria tota capacitat d’ofensiva. “Suspendes el Gobierno de la Generalitat. Al presidente de la Generalitat. A la presidenta del Parlament. A uno, dos, tres cargos públicos. A los que hayan convocado el referéndum. Acabados. Ocupas tú el poder. (...) Entonces el debate ya no sería cuándo van a lograr la independencia, sino cuándo van a recuperar la autonomía. La clave, insisto, es si los independentistas tienen o no poder. Y no lo tienen. El Estado, sí”. “Dicen: '¿Artur Mas, a la cárcel? Imposible'. ¿No va a ir a la cárcel el yerno del Rey? ¿Por qué no va a ir a la cárcel Artur Mas?”. No es pot dir que Cebrián s’equivoqués. La suspensió de l’autonomia va ser curta, però la persecució penal i la presó han castigat l’independentisme de forma molt àmplia. Des de 2017 el moviment ha estat perdut en una dinàmica antirepressiva de llaços grocs, ràbia, divisió interna i poca cosa més.
 
Si l’amnistia prospera, l’ofensiva espanyola s’haurà acabat i quedarà demostrat que tampoc l’Estat té el poder total que Cebrián reclamava. L’esquerda entre la dreta i l’esquerra dona un cert joc quan el context ho permet i la finestra d’oportunitat no s’ha desaprofitat. El més important, però, és que el sobiranisme podrà recuperar el joc ofensiu superant sis anys de paràlisi. Per fer-ho convindria no perdre de vista el primer enunciat de la teoria Cebrián: en política el poder marca els límits del possible. Catalunya necessita tornar a l’acumulació tenaç de poder. Poder polític, social, econòmic, cultural, comunicatiu i de tot tipus. Tan de pressa com es pugui, però tan a poc a poc com calgui.
 
S’obre un nou escenari i, passada l’amnistia, la partida serà a llarg termini. Seria bo que les jugades catalanes també ho fossin.