Nova setmana de judicialització de la vida política catalana. En aquesta ocasió, el judici pel cas 9-N s'ha traslladat a Madrid per poder jutjar l'actual portaveu del PDECat al Congrés dels Diputats, Francesc Homs, per la seva implicació en la consulta del 9 de novembre de 2014. L'estratègia diferenciada que Homs ha emprat en aquest judici –més tècnica i obviant en bona mesura el rol dels voluntaris– en contraposició a la de Mas, Ortega i Rigau, no ens hauria de desviar en excés l'atenció del que es pot esperar quant a la resolució del cas, que podria molt ben ser una sentència inhabilitadora per als quatre polítics. Sentència que, a més a més, és probable que sigui especialment ràpida (menys d'un mes). De fet, una primera idea de per on podria anar la resolució final ens la podríem fer tan sols mirant els perfils dels jutges del Tribunal Superior que aquests dies jutgen a Homs.

Tot i que la qüestió de la independència judicial ha estat molt sovint posada en entredit a Espanya, històricament els catalans no ens n'havíem vist tan afectats com ho havien pogut ser els bascos, amb un sistema judicial perfectament dissenyat i engreixat per combatre l'esquerra abertzale i les seves vinculacions amb la violència, així com per minimitzar les condemnes a la guerra bruta de l'estat. Ara bé, des de la polèmica sentència de l'estatut de 2010 el panorama judicial no ha fet més que empitjorar a casa nostra i, a hores d'ara, costa negar l'evidència d'una forta vinculació entre el poder polític central i el judicial.

En efecte, el mateix dia que Homs va declarar al TS pel 9N es coneixia la notícia de l'arxivament de la denúncia del mateix Homs contra Mariano Rajoy per possibles delictes de desobediència i prevaricació relacionats amb incompliments de sentències del Tribunal Constitucional –sembla que desobeir el tribunal no és igual de greu per totes les parts–. Tot plegat succeeix després d'una intensíssima setmana passada en la que es confirmava que el gendre del rei no haurà de pagar cap fiança per eludir la presó i podrà continuar residint a Ginebra fins que es resolguin els recursos de la defensa; que el fiscal superior de Múrcia era destituït precisament quan volia investigar el president d'aquesta Comunitat Autònoma; que es feia pública la sentència del raper Valtonyc de tres anys i mig de presó per haver injuriat el rei en una cançó; o que es publicava la decisió de la fiscalia de l'Audiència Nacional de demanar dos anys i mig de presó i tres de llibertat vigilada per una estudiant que va publicar acudits sobre Carrero Blanco al Twitter.

El sistema polític (i per extensió el jurídic) espanyol sortint de la transició ja fa temps que fa aigües. Lluny de plantejar però solucions polítiques i dialogades als problemes que es planteja l'estat, la resposta dels principals partits espanyols no és més que estrènyer la corda i sotmetre, ni que sigui de manera temporal, als díscols. La submissió sense convèncer tanmateix és passatgera i, a la llarga, la tàctica de la repressió no fa més que generar rebuig. Des de Catalunya doncs, les judicialitzacions i inhabilitacions no fan més que acumular motius en favor de la construcció d'un nou país més just i més democràtic i on els jutges efectivament es mantinguin independents del poder polític de torn.