El Parlament de Catalunya ha deixat en suspens la proclamació d’independència a petició del president de la Generalitat donant un gir inesperat al relat del procés que ja havia subratllat al calendari el 10 d’octubre com la data assenyalada per fer vinculant el mandat emanat de l’1-O. 

Puigdemont ha volgut aprofitar el moment històric i l’expectació mediàtica sense precedents per enviar un missatge inequívoc al món deixant palesa la voluntat del Govern de trobar una sortida negociada amb l’Estat, fins i tot, en temps de descompte.

El discurs del president de la Generalitat, que ha refredat immediatament les expectatives d’èpica, ha descol·locat a tothom. Fins i tot, al mateix bloc independentista, que a contrarellotge ha hagut de fer-se seu el nou escenari, sense gaire entusiasme en el cas de la CUP. Però qui més ha patit el canvi de guió ha estat l’oposició, començant per la líder de C’s, Inés Arrimadas, que ha renunciat a improvisar una sola línia del seu discurs i ha fet cas omís al contingut de la declaració del president. 

El moviment de Puigdemont -que haurà de reteixir la confiança dels seus socis- persegueix uns objectius clars que ell mateix volgut deixar clar que no són incompatibles amb la determinació del Govern de fer efectiu l’exercici de sobirania que des de 2010 ha estat el motor de sis mobilitzacions històriques i que ha quedat refermat en tres convocatòries electorals. I així ho han volgut deixar per escrit els diputats independentistes, que just després de la sessió han firmat la declaració d’independència que es farà efectiva en cas que es consumeix el període de negociació sense èxit. 

L’estratègia de Puigdemont posa Rajoy en el centre del focus, sotmetent a examen cadascun dels seus passos i deixant al descobert qualsevol moviment que busqui allunyar-se de la resolució del conflicte. I, alhora, interpel·la directament a les forces pro dret a decidir que en els darrers dies han apel·lat insistentment al diàleg deixant-los pràcticament sense marge per no implicar-se. 

Amb aquest pas, Puigdemont no només espera que el món econòmic i la comunitat internacional valorin la disposició al diàleg, sinó també passar a controlar el temps per tal de blindar el consens social amplificat després de l’1-O mentre l’obstinada negativa de l’Estat continua legitimant la independència amb la vista posada que aquest sigui el pròxim estatus per a Catalunya atenent la decisió presa pels ciutadans.