Fa unes setmanes, uns mesos ja, que els ànims estan més baixos del que la situació semblaria demanar. Moltes veus parlen de la depressió del moviment independentista, que el procés cap a la nova república s’ha aturat i es desinfla. Després de dos anys de tensió permanent, i d’un desenllaç que, per no esperat, no ha evitat la decepció de creure en la bondat universal del ser humà, la necessitat d’un repòs esdevé la cosa més natural del món. D’aquesta aturada, els tendenciosos que no creuen en la llibertat l’han presentat com la voluntat de renúncia. L’aparent baixada de tensió del procés després del 9-N té una lògica que és més senzilla que no sembla. Som a l’hivern i la vida necessita descans. És la llei de la natura. Que els nostres líders polítics, socials i mediàtics no sàpiguen com descriure els seus estats d’ànim, no ha de fer-nos perdre de vista el llarg recorregut fet, els esforços que han calgut per arribar-hi, i el moment en el qual ens trobem. La perspectiva de llarga distància així ens ho ha de fer veure.

Hi ha, però, una tendència que ens mostra que el procés no només no s’atura, sinó que el seu fonament s'ha enfortit. La informació la trobem a les enquestes. La darrera d’elles, del CEO, apunta que els dos grans partits amb voluntat de llibertat no acaben d'arribar a la majoria absoluta. Entre Convergència i Esquerra s'arribaria als 62-65 escons, però en faltarien un grapat més per consolidar la majoria parlamentària. Aquests els aportaria la CUP. Aquesta nova distribució és vista com una debilitat del procés, quan és justament al contrari. Les dinàmiques com la que estem vivint són d'ordre sistèmic, i per això les dades no poden analitzar-se de forma atomitzada i parcial, intentant de veure si un factor augmenta o disminueix al marge del que fan els altres. Fer-ho d'aquesta manera ens porta a no entendre la realitat social.

L'estancament de la suma de CiU i ERC en detriment de la CUP no només ens indica que el país vira cap a l'esquerra. Aquesta primera valoració ens diu que el país es vol protegir internament, i és una resposta natural de l'espectre pròpiament polític. Però l'important es troba en l'aspecte sociopolític i el sistema de poder que determina aquestes mateixes expressions polítiques. L'ascens de la CUP ens està dient que el cos social català que lidera el procés independentista vol forçar encara més l'acord per la nova república. Amb els vots cap a la CUP, el poble català colla els grans partits catalans a no fer cap pas enrere, ni a excusar-se en l'afany de protagonisme. Amb aquesta maniobra els catalans restem poder als dos grans partits per tal que cerquin l'acord sense malmetre la majoria absoluta. La nova aposta dels catalans per la CUP respon, per damunt del posicionament ideològic, a les seves conviccions independentistes i a la, fins avui, aparent insubornabilitat. Trobarem al voltant nostre més d'un social-cristià, més d'un liberal i més d'un socialdemòcrata que estarà disposat a donar-los suport. I podríem començar per les generacions d'edat més avançada atès que, salvada la pensió, ja no tenen res a perdre. El suport rebut és un acte d'alerta, de consciència i de força del poble català, sabent que el seu programa social té alguna cosa d'utopia. Per això no ha pactat amb els nous lerrouxistes, i per això hi haurà sorpreses a favor seu en les eleccions municipals.

La substitució del govern de CiU pel primer tripartit d'esquerres no només va ser possible perquè els seus líders van apostar per una entesa dita d'esquerres. A nivell col·lectiu va ser un desafiament de Catalunya a Espanya. El nou Estatut va ser la forma técnico-jurídica d'una pregunta tipus: acceptaràs, Espanya, de tenir-nos dintre teu en peu d'igualtat sabent com sabem que les ferides encara sagnen? Va ser el darrer gest de la Catalunya que se sap nació d'integrar-se sense fer cap trencadissa.  Per això les proporcions van ser les que van ser, donant un lideratge als socialistes perquè el país sabia que sabien manar, però amb les dosis nacionals i d'esquerres per tal que l'embafada de poder no els fes perdre de vista el sentit de la realitat. Precisament perquè el van perdre, el PSC ha caigut fins on ha caigut. I per això l'intent dels dirigents anteriors d'ERC de voler substituir CiU tampoc no va donar resultat. El poble català sempre ha protegit allò que sap que el representa. I també ha sabut castigar de manera proporcional el greuge sofert. Aquest desplaçament d'esforços és un avís, i és un càstig. Però no és un trencament de la baralla, perquè es recolza en un altre actor nacional. El poble català opera com un tot.  

Les noves tendències demoscòpiques apunten que els catalans estem augmentant la pressió cap al camí traçat. Quan es parla de la ingovernabilitat del nou parlament que sortirà del 27-S, aquesta només serà possible si és per seguir sota el règim autonòmic. Treure poder a CiU i a ERC per donar-lo a la CUP és el mecanisme democràtic per tal que el procés no només no s'aturi sinó perquè encara es faci més ràpid i amb més decisió. Els diputats de la CUP forçaran l'entesa entre els dos partits sobiranistes per tal que el procés tingui data final. El poble català ha après de la història i amb el seu sistema de decisions polítiques no fa sinó marcar amb més força un objectiu que ja no té aturador. L'hivern està servint per descansar i per carregar-nos de noves energies. Les enquestes ens diuen que la vitalitat és present i que les alertes internes segueixen amatents als fets del dia a dia. Aquest poble es mou a poc a poc, no perquè tingui por de les incerteses, sinó perquè sap de la importància del lideratge. Aquest s'ha de guanyar amb intel·ligència però també amb decisió i coratge. Els catalans som un poble experimentat que encara avui estem molt per damunt dels polítics que ens representen.