A partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya el 2010 que anul·lava diversos articles relacionats amb la llengua, es produeix arreu de l’Estat un canvi de tendència respecte el català, que configura una acció política que lesiona i atempta contra la normalització de la llengua, la seva unitat, l’especial respecte i protecció de què ha de ser objecte. Per tant contraris a la seva projecció, tot contravenint els drets històrics del país, els principis constitucionals, també de la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries (CELRoM), i l’àmplia voluntat democràtica expressada reiteradament pel poble de Catalunya.

A aquest canvi de tendència, s’hi sumen diverses sentències judicials, en àmbits com el de l’ensenyament o el dels usos lingüístics per part de les administracions municipals, que introdueixen noves reinterpretacions pel que fa als drets i usos lingüístics, més enllà del que dictaminava la sentència del TC. Aquestes sentències introdueixen, a partir de situacions puntuals o excepcionals, elements que poden crear inseguretat jurídica, tota vegada que es pretén una modificació de facto del marc legal,  es vol imposar a la majoria de la ciutadania  al marge de la seva voluntat democràtica i de la mateixa acció legislativa del Parlament de Catalunya, que n’és l’òrgan de representació sobirana.

En l’Informecat 2013, publicat el passat 21 de març; ens constata aquest moment d’esplendor pel que fa a la nostra llengua i el seu ús a les xarxes socials, 19a posició a Twitter i un 43% de catalans que el parlen habitualment entre d’altres xifres; però bé és cert que tal i com constatava anteriorment l’Estat fa servir els seus mecanismes per tal de no seguir les recomanacions d’Europa i perseguir la nostra llengua especialment en aquells llocs on governa el Partit Popular. Al País Valencià la persecució no és nova gràcies als informes de la FAES per acabar amb allò que nomenen “regionalismes” s’encarreguen de minvar la normalització de la llengua amb el polèmic decret de plurilingüisme. Ara l’atreviment s’emplaça també al nou govern dels populars a les Illes on el president Bauzá se serveix de reiterades accions de govern que atempten contra el dret a l’educació en llengua catalana. La manca de transparència en els governs valencià i balear sobre el català a l’ensenyament, són també motiu de sospita en una situació de demanda per part dels pares que reclamen més català quan cada cop tenen menys oportunitat de que l’administració els hi pugui garantir aquesta educació. Només un 29% reben ensenyament a València i a les Illes només un 7% ha demanat ensenyament en castellà enfront del 93% que ho ha fet en català. Les xifres parlen per si soles.

Ja per acabar no puc deixar de fer menció al LAPAO. Em pregunto: quina necessitat hi ha de canviar el nom d’una llengua històrica a l’Aragó? Però la nova Llei d’ús, protecció i promoció de llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó, no només canvia el nom de la llengua, sinó que suposa la fi de l’ensenyament de la llengua catalana trencant de manera flagrant l’autoritat lingüística i acadèmica del català que només competeix a l’IEC, cal recordar que la Comissió de la Carta Europea de les Llengües minoritàries de 1992 no fa referència en cap cas al LAPAO en els seus informes del català a la Franja.

El català no està en perill d’extinció. No entenem un país sense llengua, el català és el motor de la nostra identitat, de la nostra cultura i de la nostra comunicació. Esgarrifa la persecució a la que es troba sotmesa, però no hi ha lluita contra aquell que avança sense armes. El català creix, es present en una potent xarxa universitària i institucional, el català és objecte d’un poder de mobilització social enorme, té fenòmens de consum intern,  d’èxit internacional en novel·les i cinema que transcendeix Catalunya. Tenim mitjans de comunicació que són vehicle i extensió del català als nostres ciutadans. Per tot això, no renunciarem a la nostra llengua que serà sobirana de la mateixa manera que ho serà el nostre país.