Ara ens trobem que, des dels mitjans públics, hem de fer campanyes dedicades a la llengua, perquè és cert que un dels capítols més fonamentals d’una història social de la llengua catalana seria el que aclarís com el poble catalanoparlant s’acostuma al castellà. Això és anterior a les mesures repressives adjacents a la Nova Planta. “Un cop acostumats al castellà –a entendre’l poc o molt-, els catalanoparlants de la Península i de les Illes ja no necessitaven gaires pressions per castellanitzar-se” deia Joan Fuster. Passarien anys i segles i arribaríem al final del franquisme. Després del franquisme, la Transició. La Transició poc o molt es va acabar. Es va fer sota el franquisme militar i repressiu. Van anar passant els anys i entràvem en una nova època. I què hi hauria d’haver a partir de llavors?
Potser una articulació de la societat civil i prescindir de tants Estatuts com té Catalunya si l’Estat i tots els seus poders ens els han d’anar retallant. Potser ja ens toca, als catalans, començar a viure amb drets molt clars i que tothom entengui que els drets de Catalunya pertanyen als catalans i no als espanyols, de manera que la forma d’autogovern l’hem de decidir nosaltres, perquè els nostres drets no deriven de la Constitució: són nostres i punt. I potser aquesta és la principal idea que hem de defensar. I l’hem de defensar, també, en qüestió de llengua. Perquè en l’ús social d’una llengua no n’hi ha, de percentatges: ni a l’escola, ni als mitjans, ni al carrer.
Què vol dir un 25% de castellà a l’escola? Més que canvis, que molts juristes posen en dubte, en la llei de política lingüística o la llei d’educació de Catalunya, el que sí cal és canviar el punt 3.1 de la Constitució respecte el drets i deures de les llengües de l’Estat. I per què no ho posen damunt la taula les formacions polítiques independentistes quan se saben imprescindibles per poder formar governs a Madrid?
El mateix Fuster ens feia notar l’any 80 que sovint la història és cruel i que quan comença a ser cruel no para de ser-ho. I també ens diu que la castellanització dels Països Catalans de l’àrea espanyola s’ha endurit, i quan ho diu ja ens adverteix que no pensa només en la població immigrada, sinó sobretot en la passivitat amb què els catalanoparlants anem acceptant les imposicions del castellà. I a tots nivells.
Per salvar la llengua, d’un cap a l’altre de l’àrea lingüística, “no hi ha més remei que reclamar dels catalanoparlants una fidelitat plena a la llengua, i en tots els aspectes: a l’hora d’escriure llibres i a l’hora de fer publicitat per als productes industrials”. I fer entrevistes sense haver de canviar de llengua, ni a Catalunya Ràdio ni a 3Cat. En català a casa, al carrer i a l’aula: alumnes i professors. La desgràcia és que tot això falla. I falla tant que és per raons endògenes que recula la llengua, i no pas, només, per l’actitud dels qui arriben. Que també.