La CUP és responsable de dinamitar el procés, i de fer-ho de la forma més traïdora, més enllà de com acabi la seva reunió el dia 2: ha rebregat el presidenciable pel fang, ha desautoritzat a ulls dels futurs interlocutors la màxima institució del país, encara que investim el president Mas, aquest sortirà en desavantatge davant el món. La seva argumentació antimón occidental genera menys simpaties en aquells que ens havien de donar suport.

I tot això per una acusació infundada: ser responsable de retallades. El senyor Mas i CDC deixen de ser responsables en el mateix moment que assumeixen la independència com a únic camí per frenar el deteriorament social. Si hagueren continuat acceptant el rol de “comunidad autònoma de regiment común” sí que serien responsables des de la complicitat institucional espanyola.

CDC i el senyor Mas han estat capaços de treure’s el llast del Duran Lleida. Han estat capaços de convocar eleccions quan tenien majories amplies al Parlament i només podien anar a perdre escons (de vots pocs), de sacrificar a prohoms del partit en benefici d’una llista única en les següents eleccions. CDC i el senyor Mas han estat capaços d’anar a Madrid i dir "no" al President del govern espanyol, mentre altres els esperàvem a l’aeroport del Prat. Qui més pressió ha rebut dels col·laboracionistes espanyols a Catalunya han estat, precisament, ells i no els anti-sistema ni l’oposició.

Però en un país o en una societat on no es dóna valor a l’esforç, a l’emprenedor, al fracàs com a mèrit per aconseguir l’èxit és molt difícil que voti per aquests argument i sí ho faci, en canvi, per l’estètica, per l’eslògan fàcil, per la superficialitat.

És per això que si començava l’article dient que la responsable és la CUP, és just dir que el culpable és el votant de la CUP que ara es sorprèn de les actituds d’aquesta. Cal entendre els mots “responsable” i “culpable” en to neutre, no acusador: hom seria responsable i culpable d’una decisió que es considerés positiva.

Si Grècia tenint un estat propi, una força electoral darrere ha acabat acceptant una realitat i no ha canviat el món amb una proposta “happy flowers” com volen una part dels catalans aconseguir-ho i a més assolir la independència. La “lluita de classes” i la “lluita social antimón” ha estat la cortina de fum que ha usat aquells que volien que una part del votant independentista es distraguera. Al final, les tesi del Duran Lleida i Iceta s’han imposat dins la CUP: primer el “benestar social” (“els problemes individuals de les persones”) abans dels drets nacionals de Catalunya.

Continuant la lògica que sovint es fa servir a Catalunya per entendre posicionaments ideològics com és la relació amo-esclau, la CUP continua tenint mentalitat d’esclau: l’odi contra l’amo li impossibilita assolir la llibertat.