En el llibre Bons propòsits, Joan Ollé i el ja enyorat Joan Barril ens suggerien que anéssim a missa i n’aplaudíssim els millors moments, que demanéssim en una sabateria dues sabates del mateix peu o que passéssim comptes amb nosaltres mateixos i després ens poséssim a la venda, a veure si ens comprava algú.

A la conferència que va pronunciar divendres al Fòrum de la Comunicació, el periodista Albert Om ens va suggerir un bon propòsit de cara al 2015: que preguntem més. Segons ell, la gran pregunta és: "Per què preguntem tan poc?".

L'Albert diu que es va fer periodista per poder continuar fent tantes preguntes com feia de nen i, sobretot, per obtenir respostes: "Quan ets periodista, se suposa que les preguntes te les han de contestar."

El company que em va recomanar que em dediqués al periodisme, tot i que vaig estudiar ciències pures fins a COU, ho va fer perquè estava tip de sentir-me fer preguntes a classe. Molts anys més tard, vaig fregar la depressió una vegada que em van dir, en to de retret: "Fas massa preguntes, es nota que ets periodista".

Sí, faig moltes preguntes. Com més gran sóc, més preguntes tinc per fer. Amb els anys m'he adonat que gairebé totes les certeses són provisionals i que els interrogants es multipliquen com conills. Fins fa poc m'angoixava la idea d'arribar al final de la vida amb moltes preguntes per respondre, però començo a entendre que va al revés. Com afirma Albert Om, la curiositat ens manté vius, i la festa s'acaba quan ens pensem que ja ho sabem tot.

Malament rai si no ens qüestionem per què les coses són com són, si no intentem descobrir l'altra cara de la lluna. Contra les respostes que volen servir-nos un món fet i tancat, sempre ens quedarà la llibertat de fer preguntes.