Crec que mai no vaig arribar a tenir-hi una conversa mínimament digna d’aquest nom, sinó, a tot estirar, una successió nombrosa de salutacions cordials, en forma d’estretes de mà i uns mots amables. Francesc Vallverdú, desaparegut ara als 78 anys, era aquell senyor que havia estat del PSUC, de cabellera poblada, amb una blancor infinita. De posat discret, semblava mantenir-se un xic al marge de protagonismes, en els actes als quals acudia. És en aquest context, sobretot a l’IEC, on ens havíem saludat, en ocasions, i intercanviat algunes paraules. En els prejudicis de què tots ens envoltàvem, sempre em va cridar l’atenció, favorablement, que un membre del PSUC fos poeta en català i estigués tan i tan compromès amb la llengua i no tan sols amb l’esdevenidor del proletariat, com si diguéssim.... Parlo de fa molts anys, clar. Col·laborador del monserratí Serra d’Or i del comunista Nous Horitzons, Vallverdú era membre inqüestionable de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i un dels pares de la sociolingüística catalana, amb Badia i Margarit, Ninyoles i Aracil. I, durant dècades, ell havia dut la nau de la llengua a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

“Eren cançons totes noves al vent”. Per a aquells que, fa més anys dels que voldríem, estudiàvem filologia catalana, Vallverdú era un nom de referència obligada, l’autoritat sociolingüística de lectura agraïda, perquè ens obria aquí les portes al coneixement d’un món nou que, en altres latituds, ja feia temps que hi havia qui hi campava amb comoditat, com Joshua Fishman , als Estats Units. Hi ha títols de l’autor ara desaparegut que continuen ocupant un lloc preeminent en la història social de la nostra llengua i el seu ús, com ara “L’escriptor català i el problema de la llengua” “El fet lingüístic com a fet social” i, sobretot, el ja clàssic “Dues llengües: dues funcions”, llibres de capçalera, durant tants anys, gràcies als quals va generalitzar-se la diferenciació de conceptes com bilingüisme i diglòssia, tan vius i reals als Països Catalans. Va ser un dels fundadors, i més endavant president, del Grup Català de Sociolingüística, així com de la revista “Treballs de sociolingüística catalana”.

“Crec el que veig; per això no m’aturo”. Però Vallverdú, advocat de formació, no era tan sols un sociolingüista de prestigi, sinó també un poeta, de manera que la vintena llarga d’obres escrites per ell es repartien entre aquestes dues disciplines. Em fa l’efecte que, avui, és més recordat per les seves aportacions a l’entorn de les connexions entre idioma i societat, que no pas pels seus versos, malgrat que va obtenir alguns dels premis més destacats de poesia, com el Carles Riba, l’Ausiàs March o el primerenc Joan Salvat Papasseit. Si bé inicialment es mogué per les aigües de l’anomenada poesia social –“poesia nova”, l’anomenava ell-, va anar evolucionant cap a expressions formals més reposades i rimades, sense bandejar mai el seu compromís cívic. Algun dels seus poemes més combatius, continuen sent memorables, com aquell que comença dient:”TRUJILLO ÉS MORT. Senyor n’hi ha per creure en Vós/ quan us mostreu tan just i tan miraculós!”...

Traductor de Calvino, Moravia, Pavese i Sciascia, entre altres, la versió feta per ell al català del Decameró de Bocaccio fou guardonat, a Florència, amb el premi Ente Nazionale Giovanni Boccaccio. Va ser, doncs, un personatge sòlid de la nostra cultura i una persona compromesa amb el futur de la societat que la tenia com a pròpia. Va ser qui redactà, en ple franquisme, el “Document sobre l’ús oficial de la llengua catalana” de l’Assemblea de Catalunya, amb el concurs de Jordi Carbonell i Rafael Ribó. El temps, assetjant el final, a qui ell reconeixia com a “senyor, en record i en oblit”, avui és de justícia que, en honor d’ell, sigui de record, tal i com es mereix la seva trajectòria.