Una llista d’articulistes no és una cosa massa excepcional, en si mateixa. En general,  qui parla o escriu sobre actualitat està perfectament situat per l’audiència i no amaga les seves opinions sinó tot el contrari. De fet, de llistes de periodistes i comentaristes en fa tothom qui té interessos a defensar o promocionar. El govern, l’oposició, les entitats financeres, els lobbys, les organitzacions d’activistes, les empreses de comunicació o els clubs de futbol disposen de llistats detallats i minuciosos de qui és qui i de quin peu calça els subjectes que poden intervenir en el seu mercat.

La llibertat d’expressió implica equilibri de les opinions expressades. És un dels elements fonamentals d’una societat democràtica, però és veritat que des de fa un cert temps es repeteixen les queixes sobre un suposat desequilibri en la presència als mitjans d’algunes de les posicions existents al país sobre la Causa i el Procés que vivim. Jo diria que, amb algunes meritòries excepcions, la majoria de mitjans ha creat la seva particular composició de lloc, oferint una interpretació de la visió del conjunt a partir de la seva pròpia gamma d’interessos. Segurament, el conjunt està equilibrat, però no així totes i cadascuna de les plataformes existents.
    
Les llistes solen ser eines de treball, molt precises en el matisos diferenciadors dels actors. Justament per això va sorprendre la publicació, ja fa molts mesos, d’una llista d’opinadors anomenats unionistes, a l’engròs. Ara, la polèmica ha revifat en sentir-se alguns dels citats com a senyalats de mals catalans. I probablement no tardarà en fer-se públic un llistat de comentaristes independentistes, tots al mateix sac. Ni una ni l’altre aportaran res d’interessant, ni res de positiu a l’apassionant debat del futur de Catalunya, més aviat certificaran que hi ha massa partidaris del maniqueisme, del negre i el blanc, del simplisme dels ells i nosaltres, oblidant que la societat catalana, com totes les del món, és plural, rica en matisos.

No hi ha dos llistes d’opinadors, n’hi ha vint-i-dos. O les que siguin, tantes com   alternatives hi han per modificar l'statu quo de Catalunya i la seva relació amb l’Estat espanyol. La forçada identificació del dret a la consulta amb l’opció independentista, confusió que interessa i beneficia curiosament als dos extrems en conflicte, impedeix la consideració serena del mostrari de fórmules susceptibles de fer-se realitat a partir del respecte al principi democràtic al que tenim dret els catalans. A més d’emmudir dubtes i escepticismes sobre la mateixa gestió del procés. La divisió del país i de l’opinió expressada a partir d’aquest esquemàtic i pervers joc de bons i dolents no farà guanyar crèdit al debat, més aviat l’empobrirà.