"(...)Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de la nit. (...)"
 
Fins aquí la citació del Gènesi. Ara, el rosari de la política catalana.
 
Artur Mas, finalment, ha parlat: i el silenci s’ha trencat, i s’ha fet la llum. Molts mesos de silenci mentre els seus, els fidels als valors de 40 anys de llegat polític han estat abandonats a la seva sort, insultats i purgats pels quals, sense la més mínima vergonya, han abjurat del seu passat. Els mateixos que mai van oposar-se a res del que va fer Convergència. Els mateixos que deuen tot el que tenen i són a CDC, a Jordi Pujol i/o a Artur Mas.

L’astut va ungir Puigdemont i, una mica més, Puigdemont el fa passar de la paperera de la història a la trituradora de papers amb el vistiplau dels fins ara alguns dels seus il·lustres i protegits.

Avui, Mas ha fet costat als espartans de Convergència, però, en realitat, s’ha fet costat a si mateix. Racional com és, no podia admetre la metafísica dels de Puigdemont, que diuen que és possible renéixer sense passat. I, per tant, no esquinça el carnet del PDECat, ni s’apunta a l’artefacte de l'ungit. Es manté fidel als homes i dones que han aguantat com han pogut totes les envestides inimaginables.

Mas havia d’haver trencat el silenci el mateix dia que Puigdemont, a través de l’activista que fa de president vicari, va purgar la consellera Àngels Chacón, una consellera que estava ben valorada pels agents socials, però que Waterloo no podia permetre de cap de les maneres que no se sotmetés als designis dels renascuts.

De ben segur, avui, Mas serà insultat a més no poder a tot arreu on es pugui per, principalment, un munt de conversos, que són sempre els que habiten en els extrems. I ocuparà un lloc preeminent en la llista de botiflers i traïdors a la pàtria. Amb tot, encara que no ho pugui semblar, aquestes baralles entre convergents no fa canviar l’objectiu final del centredreta: fagocitar ERC, els únics que poden disputar-los el poder.   
 
Per fer-ho, sempre es parla d’unitat. És el tòtem, el déu de tots els déus. L’ANC, Òmnium i qualsevol associació, des dels boletaires fins als columbòfils, parlen d’unitat. És a dir, és una paraula que denota positivitat. En els diccionaris de totes les llengües n’hi ha un munt, de paraules positives.

Aquestes paraules, si se saben utilitzar, són molt poderoses i posen els teus interlocutors en un problema si hi van en contra o en discrepen. Els professionals de la publicitat i del màrqueting, sigui polític o comercial, sempre en busquen per als seus eslògans.

En dic unes quantes: perdonar, reconciliar, passió, serenitat, inspiració, valors, treballador, tenacitat, persistir, innovar, superació, paciència, lleialtat, esforç, aprendre, llibertat, escoltar, emprendre, generositat, felicitat, dignitat, valentia... I així podríem omplir moltes pàgines. Però, per molt positives que siguin les paraules, s’ha de saber qui les pronuncia, per què i per a què i el context en què es fan servir.

He explicat un miler de vegades que Convergència va començar a demandar unitat quan iniciava la seva desintegració voluntària per l’error del seu líder i hereu, Artur Mas. La unitat, com l’estelada, havien de servir per retenir el poder i així ha estat: dels últims 10 anys, 10. Ce n’est pas mal, non? I dels últims 40, sense comptar els últims 10: 23. Però no han aconseguit el seu objectiu més preuat i inconfessable: diluir ERC, la seva pedra a la sabata, els únics que els preocupen. La CUP, els d'"els carrers seran sempre nostres", no els neguitegen massa. Entenc que els republicans molestin: no han abjurat del seu passat i no han de fingir que són d’esquerres.

Els altres són uns convergents renascuts, ara d’esquerres i transversals, que no volen saber res del seu passat, és a dir, que volen que els considerem tan nets com els nens acabats de néixer, i tot sigui pel país, evidentment. I per la independència, per favor! Per això, des del primer dia, he escrit que és infinitament molt més ètica la posició dels que han aguantat en el PDeCAT que els que n’han fugit.

Parlant de renascuts, resulta que quan era redactor de la secció d’internacional de TV3, em van encarregar un perfil de qui es creia que podria aconseguir un altre mandat com a president dels Estats Units en les eleccions de novembre de 2005, George W Bush. Bush havia tingut una joventut bastant dissipada i ja, com a adult, l’alcohol li havia ocasionat molts problemes. Però, coses de la vida, va retrobar-se amb Déu, i, a partir de llavors va renéixer com a cristià.

Per això a gent com Bush se’ls anomena "Born Again Christian". Bush no va abjurar del seu passat ni del seu pare ni del partit republicà, però es va prometre que no tornaria a ser un cràpula ni un golfo. Va aconseguir ser governador de Texas, va firmar un munt de sentències de mort i va arribar a la Casa Blanca, on hi va ser des del 2001 al 2009.

Els Born Again Convergents podien haver fet com Bush, és a dir, podien haver endreçat la casa, en lloc de cremar-la. Quan les persones adultes tenen aquest comportament, demà, en poden tenir un altre.

Si l’artefacte Puigdemont no acaba de garantir els sous dels renascuts, ja en parlarem. Jo en conec dos o tres que, si cal, es faran dels “Hare Krisna” si això els garanteix anar vivint de la política i de l’engany. No són massa difícils de detectar. Fixeu-vos-hi.