Ja fa vora 30 anys que, a Nova York, parlant amb els responsables municipals d’educació, unes mestres porto-riquenyes,  van definir una persona plurilingüe com algú capaç de parlar unes quantes llengües, una de trilingüe de parlar-ne tres, una de bilingüe dues i un monolingüe com algú que només parla anglès o espanyol. Era una manera de dir que l’etnocentrisme que comportava ser parlant d’un idioma emprat per centenars de milions de persones arreu del món els estalviava, de fet, la coneixença o el mínim esforç per acostar-se a qualsevol altra llengua. No en tenien cap necessitat i més encara si els parlants d’idiomes d’àmbit més restringit renunciaven a fer-ne ús per adreçar-se’ls a ells i eren aquests els que s’esforçaven per aprendre el seu. 
 
Aquesta situació arriba al seu punt més àlgid en el cas espanyol, caracteritzat històricament per un menyspreu atàvic per l’expressió de la diferència en qualsevol àmbit, per la seva al·lèrgia congènita a la diversitat i per la seva persecució sistemàtica de la pluralitat. L’homogeneïtat lingüística, cultural i nacional per reduir-lo a una sola llengua, una sola cultura i una sola nació, les seves, ha estat sempre l’objectiu final d’Espanya en tots els règims, dictatorials i democràtics, en monarquia o en república, manant les dretes o fent-ho les esquerres.
 
És significatiu que, el 1982, de l’intent de llei que pretenia eliminar els trets distintius dels diferents estatuts d’autonomia se’n digués, precisament, “Ley Organica de Armonización del Proceso Autonómico” (LOAPA). O sigui que allò que justificava la creació -o recuperació-  de governs i parlaments autònoms, segons el cas, que era l’existència de pobles diversos, havia de ser eliminat a benefici d’una “harmonització” que aspirava a convertir en idèntic allò que, precisament, era diferent.
 
Espanya no suporta la diferència perquè n'és constitutivament incompatible, en qualsevol terreny. Sobretot no suporta la diferència lingüística, cultural i nacional a l’interior del seu estat i no li cap al cap que aquesta diferència, malgrat totes les repressions imaginables al llarg dels segles, encara persisteixi i no hagin aconseguit d’erradicar-la a perpetuïtat, com qui aconsegueix d’extirpar un mal dolent d’un cos per a ells malalt, només perquè no és com el seu.
 
Crec que era Alexandre Deulofeu qui qualificava Espanya d’”imperi decadent”. Certament, Espanya ja no és el que era, sobretot el que era quan, en els territoris del seu imperi, mai no s’hi ponia el sol i, avui, si baden gaire, poden quedar tan escanyolits, territorialment parlant, que ningú no n’acabi reconeixent la fesomia geogràfica. Perquè: qui voldria viure més temps en un lloc si només t’hi volen perquè els paguis impostos i menyspreen la teva llengua, es befen de la teva cultura i persegueixen la teva identitat nacional?

Més decadent o no tant, a l’Espanya d’avui li ha quedat l’imperialisme de sempre. Aquesta actitud fatxenda, aquesta convicció de superioritat lingüística, aquest supremacisme cultural, aquesta arrogància nacional és un valor col·lectiu del nacionalisme espanyol, rabiosament anticatalà com a factor de cohesió primordial. Té, clar, la concurrència, connivència i complicitat de reis i princeses, de jutges i militars, policies i guàrdies civils, escriptors i professors, cantants i periodistes, escriptors i esportistes, artistes i vedettes, bisbes i toreros.
 
Aquest nacionalisme, dirigit per les elits madrilenyes de tota la vida, els permet de garantir la unitat política i de mercat, unitat que en garanteix els privilegis que sempre han tingut. Com a ideologia nacional espanyola, per damunt de les ideologies polítiques tradicionals de dretes i d’esquerres, ha aconseguit d’arrossegar bona part de les classes populars espanyoles, agents inconscients de l’imperialisme més tronat i violent que els permet de mantenir Espanya com un gran negoci només per a uns quants.
 
Quan la infermera fa ostentació del seu monolingüisme, és a dir, de la seva ignorància de totes les llengües del món excepte de la seva, i, a més, es permet de donar lliçons a qui com a mínim en parla el doble que ella, en realitat fa, sense adonar-se’n, un diagnòstic precís i públic de la seva malaltia: el nacionalisme espanyol, com a forma clàssica d’imperialisme polític i colonialisme cultural. I fan el mateix també aquells que allà, però a vegades també aquí, en comparteixen o en justifiquen l’actitud.
 
La malaltia del nacionalisme espanyol té la seva expressió màxima en la constitució de 1978, instrument legal de la imposició del castellà i de la discriminació del català i de les altres llengües minoritzades. Perquè mentre la vida quotidiana i el futur que vindrà estiguin sotmesos a aquest marc legal injust, nacionalista i discriminatori, no hi haurà vida quotidiana possible, ni vindrà cap futur lliure i digne per al poble català.
 
Es necessita molta barra per anar a treballar a un lloc i riure’t a la cara de la llengua del país que et dona feina, sabent com sap que a Cadis, la ciutat de la infermera, ella no hi podria treballar si no parlés castellà. Suposo que s’ha de tenir una psicologia determinada per viatjar a centenars de quilòmetres de casa teva en cerca de treball i negar-te a aprendre la llengua que s’hi parla. A Alemanya, a França o a Anglaterra no ho faria, perquè allà tenen estat. Ja sabem què cal fer, doncs, perquè ens respectin: tenir-ne.
 
Però no hi haurà tampoc cap nació catalana lliure, amb una constitució realment democràtica, on la llengua catalana visqui amb la normalitat, la plenitud i la dignitat dels pobles lliures, si no es produeix, alhora, un canvi radical en l’actitud dels parlants, fent servir l’idioma sempre, amb tothom, a tot arreu i per a totes les funcions. Perquè només amb una llei que corregeixi les injustícies lingüístiques no n’hi ha prou, si no hi ha també parlants disposats a corregir-les amb la seva pràctica quotidiana.