La mani del 10 J va ser l’última del catalanisme convencional. Es primava la unitat, que ningú de l’arc catalanista no en quedés fora. De manera que es va fer aquella pirueta fantàstica de posar el president Montilla davant de la pancarta –“som una nació, nosaltres decidim”—que el PSC no podia assumir. Era una mani de reacció: ens trepitgen, sortim al carrer. I encara operava dins del paradigma de “si anem junt som més forts”, malgrat que aquest “junts” fos en el marc d’un pacte de mínims. I malgrat que la unitat es va esfumar així que el personal va arribar a les Corts espanyoles. Més forts per què? Per demanar a Madrid. El catalanisme convencional, que ja és aigua passada, anava a demanar a Madrid un espai propi.
 
Ara volem un Estat sencer i propi. És un acord de màxims. La mani de l’11 S serà la primera de l’independentisme entès no com a declaració sinó com a procés ja iniciat cap a la llibertat. No és una mani de reacció sinó d’afirmació. I no ens cal unitat, sinó un projecte ofert a qui en cregui. I qui no, que s’aparti. És una marxa de la societat civil, que empeny els polítics a fer la seva feina a través de l’únic camí possible. Ja no demanem res a Madrid.  
 
Si algú hi vol venir per defensar el pacte fiscal, benvingut, cap problema. El pacte fiscal és un element simbòlic, una passeta en aquest camí cap a la llibertat. Cap contradicció. I, si de debò creus en el pacte fiscal, la millor carta és tenir darrera un poble que vol la independència. Sumem, doncs.
 
Postdata. Què li passa, a la família Serra, amb el Mnac? El tiet Narcís ja li volia canviar el nom, tot treient-ne la N, per deixar-nos un (big) Mac. Ara toca el Pepe! Posar-hi Barcelona a tot és d’un provincianisme que tomba d’esquena. Hi ha vida fora de bcn, fins i tot història. Fem conegut el Mnac i tothom sabrà on és. I si l’acrònim és complexe, diem-li “el nacional”, que és el que és. Només ens faltava el Carles Duarte volent donar premis a la cultura del costat! Deu  meu senyor! Deu ser cosa de la calorada.