Evidentment, els resultats del conjunt de l’independentisme el 23-J han estat dolents o molt dolents. Per veure que el balanç general és rotundament negatiu n'hi ha prou amb recordar dues dades: pèrdues globals de 700.000 vots, i contracció del perímetre de votants independentistes capaç de fixar només un 27% dels electors. Qui més vot ha perdut en termes absoluts és Esquerra (més de 400.000 vots); mentre que en termes relatius, la CUP (un 60% de l’electorat). Les primeres anàlisis ja mostren clarament dos factors: en primer lloc, la rellevància del vot dual en favor del PSC, identificat com el vot útil per frenar l’extrema dreta. I, en segon lloc, la desmotivació electoral d’una part significativa de l’electorat independentista.

Les tres forces independentistes de referència hauran de fer una anàlisi molt acurada per a entendre les múltiples raons que expliquen la davallada electoral, però sembla obvi que la representació de la picabaralla permanent n’és un factor clau. Una picabaralla en la qual Junts i CUP han treballat amb una divisió tècnica de la feina no pactada però prou efectiva. Bàsicament, la CUP s’ha esforçat a fer veure que Esquerra no és prou d’esquerres i Junts que Esquerra no és prou independentista.

En realitat, una anàlisi una mica documentada de les evidències demoscòpiques fa pensar que en contra del que diu aquest relat creuat, Esquerra té una imatge una mica més d’esquerres i una mica més independentista del que caldria per assemblar-se suficientment a la societat catalana... Però, sigui com sigui, el resultat és que tot l’independentisme perd. Només guanya un autonomisme unionista sense projecte per Catalunya. Sense projecte, però reforçat per debats entre independentistes retòrics, nominalistes i estrictament ideològics que avorreixen i expulsen. Debats només comprensibles a estones i en el marc mental de l’anomenat “legitimisme” i totes les seves derivades. Un marc visiblement caducat.

La paradoxa és que, quan semblava inevitable la imparable arribada al poder de Vox i PP, el vot català i basc ha frustrat aquesta expectava llargament anunciada. I, malgrat la seva davallada electoral l’independentisme català acumula més poder que mai en el tauler de la política espanyola. Vista la correlació de forces, el factor determinant de la governabilitat de l’Estat és el sobiranisme català i basc. Ni el guionista més creatiu i imaginatiu ho hauria pogut superar. La notícia ha generat una combinació de consternació i l’estupefacció entre els opinadors i polítics de dreta, de dreta extrema i d’extrema dreta. L’independentisme català encara no és prou fort per conquerir la sobirania. Però sí que és prou fort per condicionar profundament la política espanyola.

Davant aquesta evidència, aquests polítics i opinadors han quedat en estat catatònic. Un estat anímic en què es barregen irritació i impotència. Alguns, els més analítics, ja veuen signes evidents de crisi del règim del 78. Però, més enllà de la seva irritació, comença a ser evident que la manta del nacionalisme espanyol és curta. La metàfora o teoria de la manta curta descriu perfectament l’angoixa del nacionalisme espanyol. Il·lustra la seva contradicció irresoluble. En què sentit és curta la manta del nacionalisme espanyol? Per què no abriga prou?

Bàsicament, per la seva incapacitat de reconèixer el fet (tímidament recollit a la Constitució) de la realitat plurinacional de l’Estat. Per això prefereixen tapar-se els peus. Tapant-se els peus se senten identitàriament (emocionalment) segurs. Però en deixar al descobert el cap ignoren la realitat plurinacional. Per això topen amb la realitat d’un conflicte que són incapaços d’entendre i de gestionar en termes estrictament polítics. Un conflicte que qüestiona la seva identitat. Un conflicte que només saben gestionar aplicant la lògica de la imposició autoritària i l’aplicació de mesures repressives.

En algun moment algú va pensar que el rei Felip VI podria fer d’àrbitre en el terreny del conflicte nacional i territorial, però 3 d’octubre del 2017 el monarca va prendre una altra opció. Amb entusiasme digne de millor causa, es va enfundar la samarreta de l’equip del nacionalisme espanyol uniformista per fer d’esforçat davanter centre. Un error colossal sense marxa enrere possible. No perquè, cosa òbvia, sigui un rematador pèssim. L’error va ser no entendre en absolut el paper d’un monarca constitucional en una democràcia liberal. Aquest error va ser el cop de gràcia al règim del 78. No la fi de la seva pervivència agònica, però sí la fi de la possibilitat d’actualitzar la seva legitimitat.

L’opció políticament racional seria abrigar el cap encara que això implica la incomoditat que representa qüestionar una concepció nacional uniformista, assimilacionista. Però dècades i segles de persistent educació sentimental imposen un bloqueig psicològic. Per això mateix, no cal gran sofisticació analítica, ni habilitats endevinatòries per preveure que entre l’opció racional però incòmoda d’abrigar el cap o l’opció ja coneguda i emocionalment satisfactòria d’abrigar els peus, el nacionalisme espanyol escollirà la segona: no protegir el cap. I qui millor pot liderar aquesta opció esdevenint líder d’una extrema dreta menys testosterònica i d’una dreta extrema definitivament radicalitzada és Isabel Ayuso. La Meloni o la Le Pen espanyola. Temps al temps. Quan això acabi passant, Rajoy o Feijóo semblaran polítics d’esquerra.

Fent balanç de les relacions entre Catalunya i Espanya en el darrer quart de segle, veiem que el creixement del sobiranisme català s’explica més pels errors del nacionalisme espanyol que pels encerts propis. Sovint, els errors del sobiranisme català són minimitzats o tapats pels errors encara més flagrants del nacionalisme espanyol. Amb el protagonisme de Vox, ho han tornat a fer. S’han equivocat de forma greu. Aquest error torna a obrir un ampli camp de possibilitats per al republicanisme català. Ho sabrà aprofitar?