La Mare de Déu ens fa un download. Cada 15 d'agost baixa a la terra i ens fot unes ballarugues. Mare de Déu d'Agost: sarau gros. Catalunya de Festa. De Festa Major. La Verge Maria és una festes. És molt del pasdoble. Baldufa espiritual agarrada a un vas de tub amb gel desfet de Malibu amb pinya. Gira, gira, gira per la plaça. Gira, gira, gira, reina. Fins que el cos i ànima s'enfilen de nou cap al cel com un boomerang de Ventafocs. A descansar. A reposar. A dormir. Que és el que no poden fer els morts a Catalunya.

Pim, pam, pum: morts que continuen morint un cop morts. Des que van assassinar el president Lluís Companys el 15 d'octubre de 1940, ni l'Espanya il·legal ni la legal han demanat mai perdó. Ni per ell ni per cap mort. L'estat espanyol sempre és una socialització letal. El mort sempre rematat: sempre assassinat. Abans del pim, pam, pum, Companys es va quedar sense Festa Major. Calor. D'avui i d'ahir. Ara fa anys. Calda de 13 d'agost de 1940. La Gestapo ardent deté el president a l'exili. A La Baule (Bretanya). Amb l'euroordre feixista de les autoritats feixistes espanyoles. Fora.

Dins. Uns mesos abans, a la Catalunya que ja no era Catalunya, la dictadura comença la persecució il·legal-legal de Companys. El nacional-judicialisme. Tribunal Regional de Barcelona: "incautación total de bienes, inhabilitación absoluta perpetua y extrañamiento perpetuo proponiendo al Gobierno, dada la extaordinaria gravedad de los hechos realizados por el condenado, le sancione asimismo con la pérdida de la nacionalidad española, por conducto del Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas".

Com una tómbola repartint carnets de qui és –i qui no- espanyol quan els surt de l'aixella tombolera de Perrito Piloto-que-alegría-que-alboroto. Espanya tómbola: com sempre, gira però no avança. És igual si és legal, il·legal, mortal, mineral, sideral o sidral. Sempre de Festa Nacional. Agost de Festa Major de la Supressió de Nacionalitats. Fa un parell de dies, en ple segle XXI, ha aparegut una petició popular, social, constitucional, democràtica, inorgànica, a la xarxa: "Españoles, echemos a Cataluña de España. Firma ya!!!" El Tribunal Nacional de la Xarxa. Els Pixatxu3289 repartint justícia i nacionalitats des de l'anonimat. És ADN, carboni 14 de real Festa Nacional. És el que no es diu però que uneix veritablement l'Espanya del segle XXI i la del segle XX.

L'agost de 1940 Companys es va quedar sense Festa Major, però l'agost de 1939, també. I si el 1940 va ser per culpa dels enemics, el 1939 pels amics: el Govern de la República espanyola. De mica en mica anirem sabent la veritat. Anem explicant com Juan Negrín, el president del Govern de la República, va mentir a Companys. El líder del PSOE a sou de l'URSS. El somni d'una Espanya letal roja. Quants cops va mentir Negrín a Companys? Negrín Pinotxo. Pinotxo mida XXXXLLLL. Miro coses. Trobo coses. Trobaríem més coses. Trobarem més coses.

A veure. Una persona de confiança de Companys, Josep Andreu Abelló (advocat, home d'ERC), va el 14 de gener de 1939 a Reus. Els franquistes estaven a punt d'entrar (prenen la ciutat la nit del 15 al 16). Abelló li diu a Companys. Increïble. Companys parla amb Negrín: l'espanyol no nega. I ho renega. Els franquistes arriben a Reus, a Tarragona... Negrín, negant, renegant. Companys, preguntant. "Negrín postveritat" dient que hi havia una "linea militar" magníficament fortificada que anava dels Brucs a les costes del Garraf. Fake news. El propi conseller Tarradellas (que lògicament no es creia als socialistes i als comunistes i no és com ara el pinten els de la postveritat constitucionalista del segle XXI) ho va a veure. Torna. Parla amb Companys: "President, tot això és fals; estic segur que a les costes del Garraf no hi ha la més petita trinxera". I Negrín mentint, mentint... Des que és president. Des que arriba a Barcelona el 1937 ocupa la ciutat i Catalunya. Sempre mentint, sempre fent mal, sempre matant.

I diguem-ho clar: nosaltres confiant, confiant. Creient, creient. Fins que ahir, i avui, primer et maten uns i després els altres. Fins que ahir, i avui, ens deixem matar per uns i per uns altres. Fins que ahir i avui els morts es maten i es rematen. Fins que ahir i avui els morts es neguen. Fins que ahir i avui mai es demanarà perdó. Perquè segurament l'únic que pot vertebrar un estat fictici i letal com l'espanyol són els morts. Ai, que la Mare de Déu d'Agost ens faci obrir els ulls i ens lligui a un cinturó trufat de Malibus amb pinya i ens arrossegui per força al cel. Al cel lliure de la terra. Al cel lliure de casa. Al cel lliure de la Festa Major.