Diuen els politòlegs reconvertits que diumenge arriba la mare de totes les batalles. La que fa anys que alguns esperen i que ha de forjar el futur polític del territori i donar sentit a tot el relat construït fins diumenge. És una disputa pel poder tant significativa que del resultat que se’n derivi en depèn tota una manera d’entendre el propi poder. I a més, el resultat és absolutament incert. Sobretot si tenim en compte els antecedents. Quan parlem d’aquest tema, tot el que ha succeït fins ara ens demostra que és poc més que inútil fer cap tipus de previsió, perquè al cap i a la fi, les sorpreses dominaran l’escenari. És, òbviament, la batalla definitiva, la que es planteja al tercer episodi de l’última temporada de Joc de Trons, la sèrie de George RR Martin convertida en un dels grans espectacles televisius de tots els temps. En expectació, per molt que es digui, és probable que guanyi, de nou, la d’aquesta sèrie, per molt que la batalla política autèntica sigui al carrer: la de les eleccions generals del 28A.

El que sí que tenen en comú totes dues és que s’han convertit en fenòmens pop. En un sentit ampli de la paraula. Tanta gent assegura que li interessa poquíssim la política, que el debat de dimarts a Antena 3 va recollir prop d’un 50% de quota de pantalla. Tants electors recalquen que els avorreixen els discursos i els programes, que els clips de vídeo volen per Twitter, Whatsapp i Youtube. Només diumenge sabrem si algunes expectatives coincideixen amb la realitat i la participació s’eleva en la categoria de màxims.

Certament, la competició electoral, i qui sap si la vida política en general s’ha convertit en un gran cop efecte. La vida política espanyola ha mimetitzat en certa manera i amb les seves peculiaritats la tendència catalana al “jugadamestrisme”. És a dir, fiar tot l’èxit d’un propòsit polític a un parell de trucs de màgia i tres moviments de circ. Fa uns quants anys, un partit polític solia demostrar el seu múscul omplint estadis amb milers de persones. Durant les últimes setmanes, la tendència ha estat fer actes polítics en punts del territori on es té poc suport. I automàticament, les escridassades posteriors passaven a formar part dels titulars informatius. I les imatges, s’utilitzaven, llavors sí, en mítings. Els moviments polítics es decidien setmanes abans i es miraven d’implementar lentament, com pluja fina. I els debats, els cara a cara, els mítings o les entrevistes electorals haurien hagut de servir per contraposar aquests moviments.

En l’actualitat el joc és un altre. Els mateixos partits s’encarreguen de treure petits fragments de vídeo ben seleccionats, envien consignes per whatsapp, es dediquen a empaperar les xarxes de propaganda, perquè saben que bona part dels vots es decideixen a cop de “zasca”, de meme i de gif, fins a poques hores abans d’introduïr el vot a l’urna. I en tant que aquestes tècniques serveixin per fer virar uns centímetres els trackings electorals, aquest jugadamestrisme continuarà imposant-se.

Hem assumit, a aquest nivell de la pel·lícula, que els electors ja saben que el que els diuen els seus responsables polítics no es complirà. I fins i tot, en part, serà al revés del que diuen. Els electors ja saben que si Ciutadans només pot entrar a Moncloa de la mà del PSOE acabarà negociant-hi. Igual que el “mur infranquejable” a VOX que plantejava Cayetana Álvarez de Toledo fa 6 mesos, arribat el cas, és un fake. Els electors ja saben que els seus vots no serviran perquè Esquerra o JxC encarin el seu darrer mandat al Congrés. I que el PSOE només treballarà per la convivència, la reforma constitucional o la plurinacionalitat fins que les enquestes (o els barons) li diguin prou. I també tenen present que la fermesa en la defensa del referèndum d’Unides Podem és inversament proporcional a la proximitat d’aquest referèndum. En definitiva: l’electorat ha assumit que els partits menteixen. Que ho fan habitualment i especialment en campanya. 

Per tant, el joc electoral, el d’aquest diumenge i el de qualsevol altre duel polític, consisteix a endevinar i apostar sobre quines de les promeses s’acabaran complint. I en base a això, en aquest seguit de renúncies garantides, plantejar-se quin és el menys dolent de tot.