Temps era temps, es parlava de la sòciovergencia. Era el Papus en persona, era el pitjor dels malsons; era el que podia sepultar Catalunya sota la llosa de l’establishment, fruit d’un acord entre els partits centrals, encaminat a aconseguir la castració de qualsevol somni, a partir d’una injecció de bromur ideològic. Es va exagerar molt la possibilitat d’una entesa entre els partits grans, i es va fer sobretot des de les dues puntes oposades de l’arc parlamentari català.

Amb el fitxatge estrella de Ferran Mascarell, s’ha tornat a alçar l’espantall d’aquesta confluència centrista. Però la meva impressió és que el cas Mascarell demostra tot el contrari; que un maridatge d’interessos entre socialistes i convergents és biològicament impossible, i que si no canvien molt les coses, no es donarà mai. Des del carrer Nicaragua, la cooptació de l’actual conseller de Cultura s’ha vist com un autèntic gest d’hostilitat per part del Govern, i de traïció per part del jugador en traspàs. Des del carrer Còrsega, s’ha presentat com un gol d’or, fruit d’una jugada hàbil, i facilitada pel menyspreu que el PSC havia gastat respecte a un dels seus talents més preuats.

És cert que Convergència i el Partit dels Socialistes s’assemblen força. Per la banda dels que solen votar-los, és obvi que no hi ha tanta distància, i que hi ha molta gent que vota els uns o els altres segons el moment, segons el tipus d’elecció i segons el candidat presentat. Als ulls dels electors, no es veu tanta diferència com els mateixos partits o els mitjans de comunicació retraten. Amb els programes a la mà, tots sabem que les polítiques d’uns i altres no són tan distants. I és sabut que dirigents molt destacats, com Miquel Roca o Narcís Serra, van acabar a bandes oposades, en bona part, per pura casualitat vital.

Tot això és cert, i fins a cert punt és natural en formacions que tenen un fort ingredient de màquines de poder, que viuen al mig del camp i que són menys ideològiques que les que es mouen pels extrems. En molts casos, pertànyer a un casal gran o un altre depèn més de qui eren els teus pares, els teus amics d’infància o els companys d’universitat que no pas de quines conviccions profundes gastes. Potser hi ha ales allunyades, que tendeixen cap a l’independentisme en un cas i cap a l’espanyolisme en l’altre, però els cossos centrals de les dues criatures són a tocar. Per tant, és lògic que des de fora tinguem la temptació d’equiparar les dues parròquies i de pensar que es podrien fondre o confondre algun dia.

Crec que això és un error històric i una gran il·lusió òptica. Oblidem que, precisament pel que comentava més amunt, es tracta de dos cossos que tenen molt de màquina electoral. I no faig una consideració pejorativa, sinó una constatació que de fet es pot entendre com un compliment. Costa molt guanyar unes eleccions quan no es pensa en termes de maquinària electoral, i tant CDC com el PSC han demostrat que saben fer-ho, i en ocasions fins i tot saben fer-ho bé. Saben calcular, saben organitzar, saben administrar i saben competir.

Aquesta especialització fa molt complicat que mai puguin casar-se. Són criatures fetes per competir i no pas per col·laborar. El que sí que pot succeir és que es produeixin cessions, traspassos o fugues d’efectius, i en realitat és sorprenent que no se n’hagin produït més. També és normal que se’n vegin més de Convergència al PSC que a la inversa, perquè en qüestions de país la primera força guarda un magnetisme ideològic que la segona ja no té ni en la seva afeblida confessió esquerrana, i per tant en hores baixes compta amb menys fidelitats.

La sòciovergència és una quimera. Seria com ajuntar demòcrates i republicans als Estats Units, laboristes i conservadors al Regne Unit, o socialistes i populars a Espanya. Més val que ens oblidem d’aquesta paraula improbable i en busquem una altra més adequada. Perquè avui, l’única via de comunicació oberta entre els dos partits més grans del país és individual, és de degoteig i és de destral de guerra alçada. La Mascavergència, si voleu dir-ne així.