“Si la memòria és la resposta, quina era la pregunta?”. S'ho pregunta Francesc-Marc Álvaro a la introducció d'Entre la mentida i l'oblit (La Magrana). I dedica tot el llibre a suggerir possibles respostes. En tot cas, si la memòria és la resposta, la pregunta no hauria de fer referència a la veritat, o no només. Perquè la memòria no és el que de debò va passar sinó la recreació que en fem, a partir dels records que conservem, dels que eliminem del mapa i dels que creem amb la imaginació. “La memòria és el resultat de la dialèctica entre record i oblit –apunta Álvaro-. Si ho oblidem tot, no som ningú. Si ho recordem tot, no podem continuar vivint”. Som la nostra memòria, que és com és per pura supervivència.

Parlar de memòria històrica és un error. Els historiadors sí que tenen, o haurien de tenir, com a objectiu fixar la veritat documentada sobre el passat. Però la memòria sempre té un punt de traïdoria. La memòria és ambigua per definició. Ens cal buscar la veritat històrica, sí, que sovint és més complexa que allò que ens volen vendre com a memòria. “Els ideòlegs de la memòria políticament correcta prefereixen confegir un tebeo per al consum fàcil”, opina Francesc-Marc Álvaro. I així resulta que Garzón és un superheroi justicier i la transició democràtica un conte de fades, i anar-hi anant.

Paradoxalment, la memòria pot ser més fidel als fets com a fonament de la ficció que com a font de la recerca històrica: hi ha més veritat en una novel·la de Semprún que en segons quins textos pretesament científics sobre l'Holocaust. I benvinguda sigui, aquesta veritat. Qui busca la veritat mereix el càstig de trobar-la, diuen. Però la felicitat dels ignorants us la regalo sencera: les mentides són tan maques com poc consoladores. La vida no té res de simple, per més que ens entestem a simplificar-la. I, desenganyem-nos, ja ens ha passat l'edat de jugar a bons i dolents.