Diu l’escriptor uruguaià Euardo Galeano que la memòria és un aliment i, alhora, un verí. I tant, si ho és! Un aliment que enforteix els ciutadans i la democràcia, i al mateix temps una metzina letal per al poderós, que la tem com el dimoni. Com recordava fa uns dies a Twitter un company periodista del diari El Punt, en Sergi Picazo, recordar és, avui per avui, un exercici periodístic revolucionari. Quants patriotes de bona fe, dels que van manifestar-se pel dret a decidir el 10 de juliol de 2010, i que després van dipositar la papereta de CiU a l’urna, no s’ho haurien pensat dues vegades si haguessin tingut present la llarga trajectòria d’aliances convergents amb la dreta espanyolista? La nostra memòria de país, però, és massa curta i massa feble.
Una memòria àgil i desperta no interessa al poderós per un motiu bàsic: quan està esmolada i alerta, el ciutadà té present que tot plegat pot ser d’una altra manera. Perquè abans de nosaltres hi ha hagut uns homes i unes dones que han fet possible moltes coses impossibles en circumstàncies gairebé sempre pitjors que les actuals. No pas en un passat remot, sinó ben pròxim: quanta memòria s’ha fet del cooperativisme català, de la Transició o de les lluites dels obrers de Numax i de Roca? I de l’independentisme –cívic i de combat- dels anys vuitanta? Per què quan Televisió de Catalunya passa un documental sobre la Crida l’emet un dissabte a les onze de la nit pel 33, i no en horari de màxima audiència pel primer canal? Encara més a prop: quina memòria tenim de les lluites populars dels anys noranta, dels primers moviments socials alternatius com la insubmissió o el moviment okupa? Poca, si no gens. La fabricació de l’oblit té diversos responsables, però n’hi ha un que destaca: els mitjans de comunicació, que defineixen l’opinió pública i marquen l’agenda dels temes que interessen i dels que no. I, ves per on, hi ha uns temes que mai no interessen.
Mani la dreta o l’esquerra, la memòria sempre fa por. Però hi ha qui té remordiments. Les esquerres d’aquest país, quan van governar, van crear una cosa anomenada Memorial Democràtic. D’acord, era una eina imperfecta que sovint tenia tics sectaris heretats de les velles dinàmiques “psucaires”. Però com a mínim era, i això ja era molt. En temps de desmemòria oficial és necessari que les persones que no es conformen, les que saben que això que tenim no és perquè sí, s’autoimposin la necessitat d’una gestió cívica del record. Les xarxes socials d’Internet són una molt bona eina de mobilització i difusió, però fallen en un punt crucial: dotar de gruix l’argumentari crític més enllà dels 140 caràcters del tuit. Calen productes de gruix: així doncs, escrivim llibres, fem documentals i pel·lícules, elaborem reportatges d’investigació. Inoculem pacients el verí més efectiu.