La vida quotidiana ha canviat força els hàbits des dels inicis de la dita societat de la informació. L’organització i les relacions socials, econòmiques i culturals s’han vist alterades. La digitalització de continguts, però també -especialment des de la pandèmia- de les relacions, ha comportat canvis importants i ha accentuat la individualització. D’altra banda, ha afectat la percepció de la realitat i el concepte de veritat. En aquest canvi hi ha hagut un creixement d’opcions polítiques que prenen de base la mentida versemblant. Analitzant l’evolució de les enquestes d’opinió ciutadana veiem com canvien les percepcions i com aquestes van, molt sovint, lligades a opinió als mitjans. Qui crea doncs les “veritats”? Si parlem sobre la percepció ciutadana de seguretat, democràcia i drets l’evolució els darrers anys ha estat interessant.

Les millores en l’estat del benestar no van ser prou consistents abans de l’esclat de les crisis consecutives, en aquest context, l’atur o l’habitatge eren les primeres preocupacions ciutadanes. El sorgiment de conflicte social a partir d’aquestes preocupacions, sumat al creixement d’una reivindicació nacional, que va ser elevada a la categoria de conflicte i engrandit amb el sorgiment d’un nou partit basat en aquest xoc -i amb el suport de grans mitjans i empreses-, va produir certs canvis en aquest sentit. El discurs d’opinadors va anar introduint elements de confrontació i inseguretat basats en l’àmbit nacional però que també van afectar els drets de les dones, persones migrants, col·lectiu LGTBI, entre d’altres. El discurs de les formacions de dreta va començar a radicalitzar-se i a inocular el virus de la por a la ciutadania. Així ara, gairebé només cal mirar anuncis per veure que la ciutadania ha canviat les prioritats.

Tot i així, a Catalunya, segueix havent-hi un alt grau de preocupació social de no confrontació, però un cop més el discurs simplista, la versemblança i la desinformació ajuden al fet que pot semblar real allò que se li dona aparença de veritat. Un exemple: segons l’enquesta sociopolítica de 2022 elaborada pel Centre d’Estudis d’Opinió, la majoria de la població creu que en determinades circumstàncies caldria il·legalitzar alguns partits polítics. Això s’aprofita per als creadors de mentides versemblants -i en un context de criminalització social ampli: llei mordassa, independentistes a presó i exili, criminalització de protestes socials...- per exigir que forces sobiranistes i d’esquerres siguin il·legalitzades, però segons analitza el CEO les dades “La il·legalització de partits contraris als drets humans és la que recull el percentatge més alt de suport. La segueixen, de ben a prop, els partits contraris a la democràcia”. Sobre aquesta anàlisi contrastable s’emet judici amb aparença de veritat.

La falsedat s’ha anat consolidant fins al punt que algunes institucions exerceixen de forma fal·laç funcions que les contradiuen com seria el cas del Tribunal Constitucional que, de forma constant, reinterpreta una constitució que diu defensar. Versemblança malgrat la falsedat. Por contra la idea de comunitat. Assenyalament enfront de la convivència. Discurs simple enfront de realitats complexes. I així es va bastint un estat en què la violència està filtrant-se en les relacions socials i humanes. Una societat en què els drets socials i individuals esdevenen un problema per a “la majoria”. En la que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Deia Descartes en el seu discurs del mètode “El sentit comú és el millor compartit del món [...] testimonia que poder jutjar bé i distingir el vertader del fals, que és pròpiament el que s'anomena el sentit comú o la raó, és naturalment igual en totes les persones...” Quan la raó esdevé absoluta, el sentit comú s’esvaeix.