Qui merda remena, els dits se n’unta, diu –més o menys- la dita. Però això rai. L’embestida de l’Estat (i qui diu l’Estat diu PP-PSOE-UPyD-Chacón) anirà a més. L’element a batre és Artur Mas, tingui o no la majoria absoluta, i ja no cal que vingui un anarquista sonat a fer una desgràcia: només cal remenar la claveguera. Això, i aquesta pressió formidable, barreja d’amenaça i mentides, sobre la població que resulta vulnerable perquè, per ignorància o per feblesa, no se’n pot defensar. I sobre aquelles instàncies internacionals –periodístiques o polítiques, econòmiques fins i tot- que poden fer mal a Catalunya. Diuen els que en saben que Espanya hi està posant milions. Lobbies contra la llibertat. Mentides a casa i pressions a fora: una tenalla temible.
No pateixo pels convençuts, perquè la temperatura del país continua molt alta. Espanya no té arguments. Però té l’Estat, i això mai no és un enemic petit. Artur Mas, deia, està en el punt de mira. La primera envestida ha estat barroera, impensable en qualsevol país democràtic o senzillament eficaç, però la premsa afí ha estintolat el dubte. Només cal mirar com es titula el desmentiment a Madrid i a Barcelona, sobre quina fiscalia es posa el pes.
Espanya sap que la clau “també” està en el lideratge. Si volguessin desmuntar la base del procés, el moviment popular, necessitarien arguments. El que fan és, com els bombers davant un incendi gros, mantenir a ratlla el perímetre –que no el creixi-, i d’aquí el recurs a la por i la mentida. Fet això, miren de disparar contra el líder. Miren d’empastifar Mas.
El millor antídot és fer visible que tenim recanvi. Que si ens trencaven un lideratge –i espero que no passi-, n’hi ha un altre a la recambra. Necessitem, ara mateix, que el tempo sigui ràpid, que les coses avancin. I una complicitat estreta entre partits. A qui li pertoca, per moltes raons, de ser el “suport necessari” del líder és a l’Oriol Junqueras. Un tàndem Mas-Junqueras seria imbatible. Indestructible.