La mobilització del pròxim 11-S tindrà com a escenari la Meridiana per reforçar, s’ha dit, el missatge sobiranista als districtes de Barcelona on la causa té menys partidaris, i em pregunto si n’hi haurà prou amb què una gegantina quatribarrada humana creui l’avinguda d’una punta a l’altra perquè de sobte creixin els adeptes al Clot, la Sagrera o la Trinitat Nova. És natural que l’ANC se’n preocupi, perquè, efectivament, és a Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí on la participació al 9-N va ser més baixa, però hi ha la possibilitat que el seu gest no vingui acompanyat d’un canvi de la percepció que en aquests indrets hi pugui haver del sobiranisme com a artefacte que no va amb ells.

L’altre dia, Quim Arrufat deia, a l’Agència Catalana de Notícies, que “l’independentisme ha d’anar a buscar molta altra gent”, i posava èmfasi en l’associació del sobiranisme amb les polítiques socials de tal manera que, com passa sovint des de fa uns mesos cada cop que la CUP parla, semblava que ho hagués descobert ell. No tant per com ho deia, sinó per com ho van rebre (i aplaudir) fins i tot alguns que, creia jo, se situaven als seus antípodes ideològics. Arrufat afegia que calia treballar per incorporar “federalistes i confederalistes”, i llavors vaig notar com el dolç "déjà vu" deixava pas a una música celestial molt familiar,  ja que tot plegat s’assembla extraordinàriament al que deien Carod i Puigcercós quan, fa dotze anys, ERC va fer el tripartit. Era ben bé això: treballar per persuadir, amb fets i polítiques sensibles, als ciutadans de classes populars, refractaris o indiferents a la idea de la independència, aliens a l’imaginari tradicional del nacionalisme, que, com més autogovern tingués Catalunya, amb l’estat propi com a horitzó, de més benestar i oportunitats podrien disposar, tot deixant en segon pla els aspectes més culturals, simbòlics o romàntics. Allò del patriotisme social, se’n recorden? Així que, esclar, Arrufat, que segur que sempre ho ha pensat, això, té raó, com la tenien també Carod i Puigcercós, que no van gaudir d’un final polític gaire feliç perquè, precisament, molts independentistes amb molta pressa van estimar oportú llançar-los pel penya-segat.

Bé, celebrem, doncs, que, dotze anys després de crear-se el tripartit i gairebé cinc de la seva debacle, el sobiranisme en el seu conjunt hagi arribat, finalment, a la Meridiana, una avinguda que conec bé perquè hi vaig créixer. No és cap territori sioux, creguin-me, és poblat per catalans que d’origen o de destí que desitgen una vida més agradable i que votaran "sí", "sí-sí" o ballaran una conga amb la sanefa estelada si cal, si el projecte d’estat català els ofereix un horitzó que sentin que els inclou. I, sobretot, sempre i quan aquesta inclusió sigui creïble, que no pugui semblar la conseqüència d’una observació aritmètica en què, potser, qui sap, els números no ens acaben de sortir.