Tot i que els focus mediàtics continuen enfocats cap a Junts i a Carles Puigdemont –i en menor mesura, ERC i els partits bascos–, la realitat política de l’Estat és que recau sobre Pedro Sánchez i el PSOE la responsabilitat de configurar una majoria suficient al Congrés de Diputats, no només per assolir una investidura, sinó per a poder governar amb una certa capacitat de maniobra.

Sánchez, aquest cadàver polític que s’aixeca del taüt durant la vetlla i surt caminant una vegada i una altra. Juga amb astúcia les seves cartes i se’n va de vacances com si la cosa no anés amb ell. El relat que imposa és que són els altres –els sobiranistes catalans i bascos, sobretot– els que han de mostrar la seva predisposició a evitar una repetició electoral que torni a revifar l’espantall d’un govern de les dretes.

Ja se sap que a l’Estat espanyol totes les dretes són extremes, però el relat fa aigües quan recordem que ha estat el govern del PSOE el que ha intensificat la repressió, el que ha violat els drets humans de les persones migrades de forma reiterada, que manté a la cartera d’Interior un personatge condemnat fins a set cops per no investigar tortures.

Fan bé catalans i bascos de recordar tots els cops que calgui que la pilota és a la teulada de Sánchez. Què d’ell ha de sortir una proposta viable, que pugui ser acceptada i digerida pels electorats respectius. El problema principal que ha d’entomar és que si vol ser investit i si vol governar haurà de fer cessions importants i contundents. Té a favor que els votants del PSOE van metabolitzar els indults i la reforma de la sedició sense grans dificultats. Però té en contra que la seva credibilitat és mínima després dels incompliments flagrants amb aquells que li van donar suport a la legislatura anterior.

Si no fa concessions, la repetició electoral és una possibilitat més que plausible, però haurà de resistir els cants de sirena dels grans acords-per-salvar-Espanya entre PP i PSOE, que són ben vistos per Brussel·les i l’IBEX. Ben aviat tindrem una bona mostra de per on poden anar els trets, amb la constitució de la mesa del Congrés.

L’equilibri de forces a la mesa del Congrés és un element clau per a la governabilitat. Decideix què es tracta al ple i què no, estripa actes de diputat amb facilitat i dona i treu la paraula als diputats a discreció, sobretot si parlen en altres llengües de l’Estat que no siguin la castellana. Meritxell Batet insisteix a fer passar bou per bèstia grossa i assegura que és el reglament, però la realitat és que no hi ha cap impediment legal per fer servir el català, el gallec o l’euskera al Congrés.

La constitució de la mesa servirà per calibrar el capteniment dels socialistes. És evident que hauran de cedir i cediran per aconseguir els suports necessaris. La pregunta del milió és davant qui cediran: davant catalans i bascos o davant els desitjos de Brussel·les i l’establishment? Aviat ho sabrem.