No voto a Barcelona i vaig seguir el darrer debat electoral dels set candidats a ser alcalde/alcaldessa del Cap i Casal. Cadascú té les seves perversions, què voleu que us digui. I malgrat que cada cop estic més enretirat de la política no ho puc evitar. Segurament és que, com en l’amor, encara crec en la política. Innocent em direu, però mira, no em traureu la il·lusió ni l’emoció de seguir un debat electoral (només un, no ens tornem bojos). Doncs la televisió local de Barcelona (Betevé) va oferir un debat ben realitzat i conduït amb solvència per la icònica Eva Arderius. Una altra cosa va ser el contingut, entre previsible, per una banda, i ridícul de vegades degut al populisme d’algunes. Els moments en què es dividia la pantalla en set requadres recordava allò de La Tribu dels Brady o de VIP Noche d’Emilio Aragón. Malauradament, va ser poc emocionant i va demostrar que no tothom és bon candidat per molt que els seus equips facin mans i mànigues, i que hi hagi grans estudiosos i teòrics del tema. Per ser un bon candidat has de tenir un punt de veritat. I a partir d’aquí doncs a jugar als putxinel·lis. 

El debat va ser un empat entre Ada Colau i Jaume Collboni, però diríem que els gols de l’actual alcaldessa valen doble, com si fossin fora de casa. Colau és una candidata excel·lent, i juga a no perdre. Discrepo enormement de la seva visió política i gestió municipal, sobretot de la gestió dels temps, i de la rigidesa que atorga creure’s en poder de la veritat i la raó, com en tots els aspectes de la vida. A veure com queda el 28 de maig, un cop encetat el meló de qui guanya els comicis no ha de ser necessàriament l’alcalde o alcaldessa. Com a candidata, a nivell professional, és un notable alt. Està molt ben assessorada. Es nota la mà professional i entesa d’un equip cohesionat. A més, l’actual alcaldessa té un pla de joc molt senzill de mantenir. Jugant al contraatac i defensant grans temes pot mantenir el primer lloc en algunes enquestes. Semblava que s’hauria d’enfonsar, i encara hi és. Sempre amb un somriure i sempre amb un tall de veu exacte de 20 segons. Cola el mateix missatge en un debat que en un vídeo d’Instagram que en l’entrevista d’un diari.

[noticiadiari]2/256789[/noticiadiari] 
Deia que era un empat Colau-Collboni. Al debat, perquè a les enquestes la cosa canvia, hi ha de tants gustos que sembla una geladeria italiana que té gelat de barrufet. Costa refiar-se’n de cap. I també cal sumar a l’empat la candidatura de Xavier Trias, que potser ha perdut vigor darrerament, però que és una de les tres opcions amb possibilitats de liderar Barcelona. La sensació que Colau no ha tingut oposició és notable i en política cal establir referents. I això costa molt de fer en dos o tres mesos. Està bé creure en el màrqueting, però Joan Laporta no guanya les eleccions per la famosa lona gegant a Madrid, sinó perquè estava establert que era l’oposició frontal de Josep Maria Bartomeu i tot el que representava (malgrat haver compartit junta i complicitat anys abans). A Barcelona qui era el símbol de l’oposició a l’alcaldessa? Si n’hi ha algun no es presenta a les eleccions.
 
No he coincidit gaire amb Ada Colau. Quan jo era un jove periodista promesa -ara ni jove ni promesa- vaig coincidir amb ella un estiu al Matí de Catalunya Ràdio que llavors presentava Pere Mas. Amb altres noms interessants com Antoni Traveria o Luis Racionero, em va cridar l’atenció l’alta capacitat comunicativa de Colau, extraordinària. Després ja va venir SuperVivienda, la PAH, el #sísepuede i la màfia convergent, fins al suport de Manuel Valls i l’establiment del decreixement a Barcelona. Òbviament, Colau s’ho juga tot a una carta. I el moviment dels comuns també, ara que es trobava còmode al Parlament, i de retruc la revolució de sucre enverinat de Yolanda Díaz. No és poca cosa.
 
A les primeres pàgines de la seva Ètica a Nicòmac, Aristòtil diu que “les coses nobles i justes que són objecte de la política presenten tantes diferències i desviacions, que semblen existir només per convenció i no per naturalesa”. La frase, com gairebé tot el del savi d’Estagira, dona per molt. Donant per fet que tothom es dedica a la política des de la bona fe i pretén oferir el millor per la ciutadania -sí, sí, de nou surt el paio que creu en l’amor i altres- costa entendre l’encarcarament de Colau i del seu moviment. Crec que avui el seu ideari és per convenció; basat en uns clixés ideològics pretesament moderns i no obeeix a la naturalesa de la ciutat. Insisteixo a dir que dels set principals candidats és la millor, per la seva base de votants (no crec que pesqui gaire de nous de sectors de PSC o ERC) i perquè juga a no perdre. Que guanyin els altres. Recorda a Mourinho, si aquest somrigués, ballés, col·lapsés Barcelona i prometés milers de pisos que mai han arribat. La feina la tenen els altres candidats en sumar durant 10 dies el que pensaven que tenien fet durant els darrers quatre anys. Apa, bona sort.