Mentre mig món— virtual i real—discuteix amb l'altre mig sobre si el cantautor Bob Dylan mereix el Nobel de Literatura (o no), ell es fa el suec, ignorant les trucades de l'Acadèmia, fins al punt que la cosa ja sembla un gag d'en Gila. Abunden els arguments i comentaristes culturals, filosòfics, socials i humorístics sobre el tema. Ara, quan la biotecnòloga Ángela Bernardo destaca a les xarxes socials que no hi ha ni una sola dona entre els premiats, una horda masclista l'escomet brutalment amb impunitat... I, d'això, gairebé no se'n parla.

La millor defensa és un bon atac, afirma una cita l'autoria de la qual s'atribueix a personatges diversos que van des de Mao Tse-tung a José Mourinho. I potser aquest és l'argument principal per a qui troba justificable tornar-s'hi; la venjança -com l'home que ha apunyalat 40 vegades al seu excap, tot i que no volia fer-li mal.- Però és així, de veritat? O millor dit: cal que segueixi sent-ho? Busco el terme mitjà, amb lectures com la nova entrega de (l'etern) debat metalingüístic, envigorit aquest cop per l'Ajuntament i el seu ajut "monomarental" i el manifest sobre com criar una filla feminista escrit per l'escriptora Chimamanda Ngozi Adichie. I penso: qui ens va parir. Una expressió que és pregunta i resposta alhora.

Que no tenen mares els homes que insulten, assetgen i maltracten dones, que els eduquin al respecte? En el respecte. Que no tenen o han tingut esposes, germanes, àvies, ties o veïnes? Fèmines al seu voltant que contribueixin a la seva educació i creixement vitals. I què sentipensen? No els agafen ganes de fotre'ls-hi un mastegot i posar-los el cap (o els collons) a lloc? Que consti que no sóc partidària de la violència, però sí dels límits. Ben posats. I em pregunto en veu altab -malgrat el perill de ser cremada a la foguera-: no és una mica responsabilitat* de totes elles també? De nosaltres? (*Responsabilitat com a sinònim de poder, no de culpa. Del poder canviar. Les coses, els fets, la gent.)

A tothom li preocupa el tema— i no em refereixo al Nobel—, oi? Però preocupar-se significa "ocupar-se'n per endavant". Abans. Mmm. I què tal fer-ho quan toca, quan realment serveix d'alguna cosa? Ara, aquí. Et preocupa? Doncs ocupa-te'n. Cria el teu fill/a en el respecte al pròxim, ja sigui una dona, un home, una planta o un gos petaner. I sigues el seu millor exemple. A la feina, al carrer. A casa, amb la teva parella; ja sigui un home, una dona, un gat o una planta. Per alguna cosa es comença. Perquè la millor defensa no és un bon atac: la millor defensa és la que no cal. Fem entre tots que no calgui. Va.