Acostumats a veure el procés des de la perspectiva de l’èxit de l’independentisme, oblidem la perspectiva contrària: què li convé a l’unionisme?

Domina la idea que l’estratègia de l’estat espanyol –confirmada dilluns pel propi exministre Margallo- es basa en 3 grans eixos: l’inevitable trencament a la llarga de les forces que donen suport a la independència; l’anell preventiu a les aspiracions catalanes treballat des de la diplomàcia espanyola per a impedir i ofegar la comunicació a nivell internacional; i la judicialització estricta i acèrrima de qualsevol “il·legalitat” comesa en qualsevol moment i per qualsevol càrrec públic. Amb aquesta combinació de factors, l’Estat espanyol aspira a una victòria total, sense rendició.

I tanmateix, una darrera l’altra, aquestes tres grans línies d’actuació han esdevingut impotents per frenar la secessió inevitable.

Després de les proves superades pels partits polítics independentistes, queda fora de qualsevol dubte que es mantindrà el gran consens per a arribar l’estiu vinent al moment de l’aprovació de la nova legalitat catalana (via la Llei de Transitorietat) i convocatòria del referèndum unilateral. A 8 mesos, cap dels partits no es separarà del gran objectiu que persegueix històricament la nació catalana en segles. Seria, senzillament, injustificable.

Per la seva banda, l’anell de seguretat al voltant de la projecció internacional catalana pateix de forats immensos que permeten unes fugues d’informació enormes. I que, davant del previsible augment d’hostilitats per part de l’Estat, generaran una atenció informativa de l’exterior vers el que està passant a Catalunya cada vegada més i més importants, desbordant el tema únic de la “independència”, per centrar-se també en els de llibertat d’expressió, pluralitat democràtica i estat de dret i separació de poders.

Finalment, la “judicialització” de la política enlloc d’apaivagar les reivindicacions les anirà augmentant, exponencialment. Els catalans, contràriament al que a mi m’agradaria, són més susceptibles de reaccionar a la contra que a favor. Per tant, a mesura que avancin els mesos, i s’emprenguin noves accions col·lectives, cada cop més grans, coordinades i agosarades, la “por” esdevindrà un factor rellevant, sí, però molt menys del que s’imagina l’unionisme. Un home sol davant de l’Estat és una situació delicada per a ell;  milers contra l’Estat trasllada la por de bàndol. Qüestió de magnituds (però també d’una coordinació i una estratègia mil·limetrades).

Per això és tan important mantenir-se aferrats a les dates –senzillament complint el que ja ens vam autoexigir el 9N2015. Només mantenint la línia recta i exercint la sobirania es podrà fer front a l’envestida de l’Estat. Qualsevol nova giragonsa i/o dilatació del procés destrossaria una estratègia tenaçment construïda per tants, el faria no només vulnerable sinó encara pitjor ens portaria als vells temps del catalanisme, aquell formidable invent d’indefinicions i vaporositats que s’estirava i arronsava com un xiclet a la conveniència de qui fos. En canvi, l’independentisme es posa dates i taquígrafs, s’obliga, s’autoexigeix, persevera però té una fita, vol un desenllaç.

Per això, en conclusió, l’estat espanyol només té un camí que podria donar-li una opció per a evitar l’inevitable, de seguir en aquesta direcció: jugar la carta del pacte. Només en un referèndum pactat l’unionisme té una possibilitat de guanyar. Naturalment, això xoca contra el més profund de l’essència de l’esperit jacobí sobre el que s’ha construït Espanya i constituiria un precedent que podria ser sempre utilitzat. Motius suficients perquè pesin més que un anàlisi pausat i raonable de la situació –des del punt de vista dels interessos espanyols. I serà així que l’unionisme dilapidarà la seva millor opció.