El teòric de les relacions internacions Samuel P. Huntington va desenvolupar, fa ja dues dècades, la teoria que el món posterior a la Guerra Freda estaria constituït per uns blocs geogràfics la base dels quals en serien les identitats culturals i religioses. L’afinitat de valors, idees i creences determinarien els marcs de cooperació política i econòmica, i els conflictes que es poguessin produir naixerien per la incompatibilitat entre els mateixos. És el que s’ha anomenat el “Xoc de les civilitzacions”.

Aquesta visió ha estat acusada de tendenciosa i d’ideològica. I no obstant, l’anàlisi del nivell econòmic posa en relleu que les darreres dècades el món s’ha anat configurant en àmbits geogràfics que tenen una base històrica i cultural de segles de tradició. La Unió Europea en seria el cas exemplar, però el Mercosur i l’Àsia-Pacífic en serien altres clarament identificables.

Dins de cadascuna d’aquestes zones s’han anat configurant les noves relacions de poder on, en absència de violència, l’economia ha esdevingut el camp preeminent de transformació. I és així que els capitals i les elits que els gestionen s’han anat transformant des d’unitats de base nacional a unitats de base regional. La batalla que estem experimentant a Europa té elements de legitimitat democràtica, però el fet substantiu avui és la reorganització de les elits europees. Hi ha un desmembrament de les elits nacionals per crear-ne de regionals. I és per això que el mercat únic va ser el primer pas, la moneda única va ser-ne el segon, i el tercer la unitat bancària que en breu arribarà.

Des de fa més de tres segles, les elits d’Europa han anat treballant i engreixant-se dins els marcs dels estats que les protegien. Però les nostres han pensat poc. Han cregut que ja hi havia algú que pensava per elles, i el sentit d’immunitat les ha estovat i les ha deixat sense els necessaris mecanismes d’alerta. La nova dinàmica històrica no les vol eliminar, però les força a una integració superior que mai no se’ls hi va passat pel cap. Han de diluir-se en el magma europeu, deixar llast, i “trair” les antigues aliances. Ara ja ho saben, i Xipre els marca el camí. La intervenció europea respon a això, malgrat els comuns siguem les víctimes del foc amic.

Cal mirar enrere fins el 1519 per veure com serà la nova Europa. L’Espanya política ja no compta. Però el seu caràcter arrogant i de suficiència heretat els impedeix, encara, d’acceptar que elles, en tant que elits, ja no seran mai més “cabeza de ratón” sinó “cola de león”. La febrada del Quixot encara els ennuvola el cap, però el destí de l’”hidalgo” castellà és prou conegut. Com més tard acceptin aquest destí més difícil els serà establir una bona posició: ara no és possible aixecar baluards de defensa. Catalunya és un botí conegut més enllà dels Pirineus. Les elits europees només han necessitat de trenta anys per redescobrir una de les seves arcàdies. Però no esperaran que els antics masovers els mostrin els millors fruits. Fa temps que toquen de peus a terra, i en saben de plantar llavors i, excepte en el futbol, ho fan molt millor que nosaltres.