Sembla que quan arriba el Primavera Sound la resta de l’activitat musical a Barcelona desapareix, la ciutat es desertitza, esdevé una vall de llàgrimes, però no és així. Tots ens ho pensem, tots ho diem, jo admeto que m’ho pensava, però ho he anat a comprovar i m’he trobat amb què la realitat no s’ajusta amb el que repetim cada dia. Bé, és cert que si anem a mirar quants concerts hi ha de pop ‘indie’, o rock alternatiu o de músiques que topin amb l’imaginari del Primavera, ens en trobem pocs, però hi ha vida, i molta, només uns centímetres més enllà.

M’he entretingut comptant quants concerts hi ha aquests dies a Barcelona (i les urbs limítrofes, com L’Hospitalet i Badalona), en ple festival, i resulta que se n’han programat 27 per a divendres i 17 per a dissabte. I segur que me’n deixo. No està malament per ser una ciutat suposadament massacrada pel monocultiu dels macro-esdeveniments. Per a aquest dilluns, per exemple, que deu ser el pitjor dilluns de l’any perquè a més de ser dilluns, és festa, just després del Primavera i una setmana abans del Sónar, hi ha nou concerts previstos a sales i clubs de la ciutat. Nou.

Tenim sales que programen cada nit i que continuen fent-ho encara que vingui el Sursum Corda: aquest cap de setmana hi ha l’històric cantautor brasiler Jayme Marques al Jamboree, Cody Chesnutt al Sidecar, Maria del Mar Bonet al Tradicionàrius, Dolo Beltran al Born, flamenc a Los Tarantos, la Barcelona Gipsy Balkan Orchestra al Marula Café, heavy metal a Razzmatazz, rock nostrat a Luz de Gas, música americana a Rocksound, reggae a Sutton, rockabilly a New Underground, cantautors a La Sonora de Gràcia i a L’Oncle Jack, el concurs de bandes Emergenza a Salamandra, música de revetlla a La Capsa… I, bé, Manel Navarro, el noi d’Eurovisió, actua dissabte a Bikini. Manel, rei, mira que hi havia nits a l’any, eh?

D’un temps ençà sentim dir que la música a Barcelona s’està morint, que la cultura del gran esdeveniment sumada a les històriques restriccions legals, a l’avanç del capitalisme salvatge, els efectes del turisme depredador i no sé quantes coses més han assassinat els concerts de petit o mitjà format. I bé, tot i que hi pot haver graus de veritat en alguns d’aquests crits d’alarma, no podem atorgar al catastrofisme i a l’exageració com a espectacle el prestigi que tenen. La música a Barcelona no es mor, ara per ara, i no només per tot el públic que va als grans festivals sinó també per tot aquell que no en vol saber res.