La música en català no és cap gènere, cap estil, sinó una opció lingüística amb exponents magnífics i d’altres lamentables, és a dir, com passa amb la música en castellà, en anglès o en romanès. Als anys 90 sí que, per a molta gent, va estar a punt d’esdevenir un gènere perquè hi havia un canon dominant (rock més aviat extemporani i lligat als imperatius de les festes majors) i perquè es va desenvolupar en un imaginari exclusiu i segregat on l’únic fil conductor era la llengua, i no l’estètica musical. Aquelles nits de “rock català”, aquell anar amunt i avall seguint Lax’n’Busto, Tomeu Penya i Terratrèmol, tot en un mateix paquet. A tu què t’agrada, noi? “El rock català”. Mànagers, circuit de gires, festivals… Tot molt monotemàtic. Tot molt extramusical. I rematadament anòmal.

Això ha anat canviat, i ens n’alegrem d’allò més. Tampoc era tan complex: es tracta de distingir Els Amics de les Arts de Very Pomelo. Ho hem anat fent, alhora que l’opció lingüística ha deixat de ser aquell factor que conduïa a l’adhesió automàtica (i a l’exaltació acrítica). És a dir: noi, a més de cantar en català t’ho has de currar una mica, i deixa de remenar aquesta estelada, que me la ficaràs a l’ull. Ja ningú no diu “a mi el que m’agrada és el pop en català”, així, sense distincions. Però, en canvi, he observat que hi ha qui continua aplicant la generalització, però en sentit contrari: “a mi no m’agrada la música en català”. I es queden tan panxos! I aquí sí que no. Perquè, a veure, si aquesta mateixa declaració es fes canviant-li la llengua (posem, només a tall d’exemple innocent, “a mi no m’agrada la música en castellà”), tothom diria que és un disbarat, i el responsable de la pelegrina afirmació seria titllat de fanàtic, inculte i troglodita. I amb certa raó, val a dir, perquè en castellà hi ha cançons tan meravelloses com ara “Mundo sereno”, del valencià Juli Bustamante.

Tot això ho dic perquè en el darrer article vaig opinar que qui actualment ignora la música en català està esdevenint excèntric i anòmal. Una afirmació que podia semblar un xic totalitària per a segons quines oïdes impressionables. Doncs no ho és, perquè la música en català no és un gènere, com el country o el heavy metal, del que puguis prescindir legítimament si no t’agrada, sinó un univers tan ampli i divers com el de la música en castellà, en anglès o, suposo, en romanès. I ara, precisament ara, és molt més ampli i divers que fa deu o vint anys, i és menys respectable intel·lectualment qui encara afirmi aquesta mena de coses. No és intolerant demanar que la gent escolti també música en català; ho és qui la menysprea i estigmatitza per ignorància, prejudicis o les dues coses alhora. Però, bé, qui en aquestes extravagants, illetrades posicions s’obstini a mantenir-se, atropellat restarà pel tren de la història.