Encara que hi haurà qui cregui que aquest estiu tot han estat flors i violes per a l’alegre món de la música, amb aquests festivals que tanta xerradissa i tanta literatura (fins i tot fantàstica) han aixecat, la realitat apunta cap a un estadi avançat de desesperació. Com tothom sap, han campat les botellades de platja i altres variants, hem vist multituds concentrant-se cada dia a determinats carrers dels pobles costencs, i mentre tot això (i més) ha passat, les restriccions aplicades als concerts continuen on eren, les sales romanen tancades amb pany i forrellat, i noves paradoxes s’hi han sumat aquests dies per accentuar la perplexitat de la bona gent del sector.

Aquesta setmana s’ha confirmat que els estadis podran assolir aforaments del 40% a les activitats esportives, de manera que el Camp Nou, per exemple, podrà encabir-hi fins a 40.000 persones. Mesura que observo amb simpatia, llàstima que només s’aplica si allà s’hi fa un partit de futbol, perquè si es tracta d’un concert, el llindar roman clavat en els 3.000 assistents, ni un més. Contrast del qual podrien derivar-se grans revelacions científiques, si és que s’arriba a demostrar que el coronavirus es propaga amb més intensitat quan hi sona música que no pas quan s’hi xuta una pilota.

Tenim, aquest dissabte, la Diada Nacional de Catalunya (en què, per cert, històricament no “celebrem” ni “festegem” cap derrota, sinó que la commemorem, que no és pas el mateix), amb una convocatòria que l’ANC espera que assoleixi els “sis dígits”, i amb indicacions de compliment incert: “recomanació” de mascaretes i un metre i mig entre bombolles de convivència, que parlant de grans multituds sembla més aviat una benvolent declaració d’intencions que una altra cosa. El permís per a la manifestació s’ha donat aquests dies, en vigília de l’11-S, gairebé solapant-se amb la vaga de fam del sector de l’oci nocturn a la plaça de Sant Jaume, causada pel punt mort en què continuen trobant-se les seves expectatives de reobertura.

Mentrestant, val a dir que Pirineus enllà, la normalització de la música en directe va, en general, un pas per davant, després d’una temporada 2020-21 en què havia estat gairebé a l’inrevés. Des d’aquesta columna no discutim mesures sanitàries, i sempre hem sabut que els espectacles figurarien entre els últims de la fila pel que fa a la reobertura postCovid. Però bé que ens podem fer ressò de la incomprensió dominant a l’àmbit de la música davant d’allò que entenen com greuges comparatius. La queixa és un clixé molest, però més empipador és que n’hi pugui haver motius.