La música, última de la fila
«Des d’aquesta columna no discutim mesures sanitàries però bé que ens podem fer ressò de la incomprensió dominant a l’àmbit de la música»
ARA A PORTADA
-
L'avió de Von der Leyen aterra d'emergència per un presumpte atac rus que l'ha deixat sense GPS Redacció
-
-
Illa promet la «lletra petita» del finançament aviat per aplanar els pressupostos amb ERC Bernat Surroca Albet
-
Salvador Illa i Carles Puigdemont obriran el curs amb una reunió a Brussel·les Oriol March | Lluís Girona Boffi
-

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
Aquesta setmana s’ha confirmat que els estadis podran assolir aforaments del 40% a les activitats esportives, de manera que el Camp Nou, per exemple, podrà encabir-hi fins a 40.000 persones. Mesura que observo amb simpatia, llàstima que només s’aplica si allà s’hi fa un partit de futbol, perquè si es tracta d’un concert, el llindar roman clavat en els 3.000 assistents, ni un més. Contrast del qual podrien derivar-se grans revelacions científiques, si és que s’arriba a demostrar que el coronavirus es propaga amb més intensitat quan hi sona música que no pas quan s’hi xuta una pilota.
Tenim, aquest dissabte, la Diada Nacional de Catalunya (en què, per cert, històricament no “celebrem” ni “festegem” cap derrota, sinó que la commemorem, que no és pas el mateix), amb una convocatòria que l’ANC espera que assoleixi els “sis dígits”, i amb indicacions de compliment incert: “recomanació” de mascaretes i un metre i mig entre bombolles de convivència, que parlant de grans multituds sembla més aviat una benvolent declaració d’intencions que una altra cosa. El permís per a la manifestació s’ha donat aquests dies, en vigília de l’11-S, gairebé solapant-se amb la vaga de fam del sector de l’oci nocturn a la plaça de Sant Jaume, causada pel punt mort en què continuen trobant-se les seves expectatives de reobertura.
Mentrestant, val a dir que Pirineus enllà, la normalització de la música en directe va, en general, un pas per davant, després d’una temporada 2020-21 en què havia estat gairebé a l’inrevés. Des d’aquesta columna no discutim mesures sanitàries, i sempre hem sabut que els espectacles figurarien entre els últims de la fila pel que fa a la reobertura postCovid. Però bé que ens podem fer ressò de la incomprensió dominant a l’àmbit de la música davant d’allò que entenen com greuges comparatius. La queixa és un clixé molest, però més empipador és que n’hi pugui haver motius.
Periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódico de Catalunya, escriu a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·labora en diversos mitjans audiovisuals. Ha escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.