Una referència del conseller de Justícia, Germà Gordó, a “la nació completa” dels catalans ha alçat de nou una polseguera respecte a la idea dels Països Catalans. La “provocació” ha estat rebatuda per Ramon Espadaler, candidat d’Unió Democràtica a la Presidència de la Generalitat, que considera “innegables” els vincles històrics entre tots els territoris i la unitat lingüística, però que estima que la voluntat de constituir-se en nació depèn dels “ciutadans valencians i balears”.

L’aportació grotesca al debat ha arribat de la mà del candidat del PP, Xavier García Albiol, que veu les reflexions de Gordó com una amenaça d’“annexió”, que li recorda experiències “totalitàries” passades. García Albiol no hauria de pensar, com és habitual en els dirigents del PP, en el nazisme aplicat al nacionalisme català. Si vol actituds totalitàries, no cal que vagi tan lluny. A l’Espanya actual, quan es tracta de reconèixer els drets dels catalans, n’hi trobarà unes quantes.

El debat que ha suscitat la intervenció del conseller Gordó té uns precedents immediats. Fa pocs dies i referint-se al nom d’un dels trams de la Via Lliure que es formarà aquest 11 de Setembre a la Meridiana de Barcelona, el president de la Generalitat valenciana es va mostrar molest amb la intenció d’incloure-hi el País Valencià. Ximo Puig va rebutjar la denominació “Països Catalans”, però va declarar que vol “sumar esforços amb Catalunya”. Més estúpidament radical va ser la vicepresidenta Mònica Oltra, que va demanar a l’Assemblea Nacional Catalana i a Òmnium que “estudiïn geografia” per incloure “la Comunitat Valenciana com a comarca catalana”.

Hi ha nervis a la Generalitat per la campanya anticatalanista que ha tornat a rebrotar al País Valencià. El partit Popular i la premsa afí –bàsicament, el diari Las Provincias– han fet ressuscitar el vell fantasma com a ariet de desgast contra l’esquerra, que històricament sempre ha patit quan ha estat acusada de “catalanista”, “renegada” i “traïdora”. Semblava que el recurs ja havia prescrit, però queda clar que l’anticatalanisme és una mòmia sempre disposada a ressuscitar quan la dreta valenciana perd el poder. Mentre manen no piula. Perquè la política d’agressió contra els senyals d’identitat reals valencians ja li convé. Quan el PP passa a l’oposició ell mateix reanima el cadàver, que, pel que es veu, no perd la utilitat política.

El rebrot de l’anticatalanisme al País Valencià demana atenció i prudència. Prudència en l’anàlisi, en l’estratègia i en les declaracions. La nació catalana “completa” a què fa referència Germà Gordó és un anhel tan legítim com qualsevol altre. Almenys tan legítim com els que reivindiquen la nació espanyola “completa”. I profundament més democràtic, perquè no es vol imposar contra la voluntat majoritària ni  dels valencians ni dels mallorquins. Però, en tot cas, segons quins desitjos han de comptar amb els efectes que provoquen quan s’expressen públicament. Almenys els han de tenir de compte.

Pel que fa al govern valencià, hauria d’haver après les lliçons amargues que el PSOE va acumular en els anys setanta i vuitanta. Arronsar-se i plegar-se davant l’anticatalanisme ni el fa més fort ni tampoc més popular. La millor resposta contra una agressió autoritària, aquesta sí, i tramposa, és l’atac. L’exhibició contínua de totes les barbaritats i els excessos que els seus membres han trobat en totes les conselleries. Herència brutal d’uns governs del Partit Popular devastadors que s’han allargat dues dècades.