Aquesta setmana passejava per X quan em van començar a sorgir arbres genealògics de gent. Catalans amb tots els avis originaris del país. D’altres que eren la primera o la segona generació que s’identificaven així. Res anormal als meus ulls fins que em vaig fixar que els segons rebien una quantitat d’odi extrema. Bàsicament d’espanyols que creuen en les identitats com un fet sanguini, però també aquí i allà d’algun català que es feia seva tal aberració. No era el primer cop que ho veia, però no deixa de contrariar-me profundament.
Crec que és legítim ser molt crític amb l’arribada massiva d’immigrants que ha viscut el nostre país les darreres dècades, el model econòmic que ho incentiva i la falta de sobirania de Catalunya per a poder posar-hi fre i canalitzar-la positivament. Tanmateix, això no ens ha de fer oblidar que la nostra nació (i de fet qualsevol nació) és una suma entre el nucli que manté les tradicions i aquells qui arriben al país, s’hi arrelen, integren i es fan seva la identitat catalana. I és més, això ha estat així sempre.
Com explicava Víctor Ferro en el seu manual sobre el dret públic català, des de les constitucions dels anys 1422 i 1481 (fa sis segles!), existia una legislació clara sobre com obtenir la condició legal de català, amb un sistema basat en el ius solis per la qual s’atorgava la ciutadania catalana a aquells nascuts al país o en cas d’haver nascut fora del país, de tenir un pare o un avi català i haguessin tornat a instal·lar-se a Catalunya. També era possible naturalitzar-se com a català a proposta de les corts o de les institucions catalanes.
Així s’entén que al segle XV alguns dels líders de la revolta contra Joan II el sense fe eren italocatalanscom Lluís Setantí i Tomàs Taquí (amb famílies provinents de Lucca i Florència respectivament). O que al segle XVI i XVII un gran nombre d’occitans arriben al país i en formen part fins al punt que els seus cognoms (Foix, Millet, Maristany, Gascó…) fa segles que formen part del paisatge antroponímic del país. O que al 1700 quan l’arrencada econòmica que va donar peu a la revolució industrial va ser animada per dos holandesos catalanitzats, Arnold Jager i Joseph Kies, pel primer dels quals la Diputació del General va dur Felip V a judici per haver-lo intentat desterrar il·legalment. O que el líder principal de la revolta pel tancament de caixes, n’Evarist Lopez i Gomez, a més de ser amo d’una merceria i una quincalleria del carrer Jaume I de Barcelona era un català nascut a Màlaga.
Tot això és clar no seria possible sense un nucli fort i cohesionat, capaç de transmetre llengua, cultura i tradicions als qui decideixen esdevenir catalans. Sense les festes, la literatura, la memòria, la història col·lectiva i la voluntat de pervivència en la nostra identitat nacional no sé on seríem. I és evident que no ens hem de diluir per agradar a no-sé-qui, sinó al contrari reivindicar més que mai tot allò que ens fa nació. A la vegada, però, és important recordar que tan perillós com obrir-se a ultrança, com si la catalanitat fos adquirida màgicament amb només trepitjar la nostra terra, és negar la identitat catalana a qui estimant aquesta terra i fent-se seva la nostra llengua i cultura en vol compartir el destí. El qui sincerament vol sumar-se a la nació catalana ha de ser sempre ben rebut.
Una nació (qualsevol) és una suma dels que ja hi eren i dels qui en volen formar part. I en aquest món accelerat, en aquest equilibri, en aquesta suma sense dilució, els catalans ens hi juguem tot.